Ahir es van reunir la Sra. Merk i el Sr. Ozy, Directora i Mestre respectivament de l’Escola Europa. Un cop més havien de parlar de l’Euro, un alumne cada dia més díscol.

—A aquest Euro li cal disciplina, Sr. Ozy— va dir la Directora, una senyora no molt alta però amb una mirada i un to de veu que feia que tothom, fins i tot el Mestre, li tingués un altíssim respecte—. Castigui’l tota la tarda de cara a la paret, i amb els braços en creu.

El Mestre era un home rialler, d’ulls petits i enfonsats i un nas prou característic. Com la Directora, també era petit petit d’alçada, però ho dissimulava posant-se alces a les sabates.

Directora i Mestre tenien una relació singular. No es pot dir que fossin amics, però donades les responsabilitats de cadascú s’havien de trobar força vegades a la setmana, i al final van establir una sintonia prou estreta que els permetia, de tant en tant, dedicar-se mútuament algunes mostres d’afecte.

La seva relació, però, no escapava a la resta de mestres de l’escola, que se la miraven amb una preocupació. I esclar, també se n’havien adonat tant l’alumnat com l’Associació de Mares i Pares.

—No és mal noi —va respondre el mestre, compungit—, però és cert que darrerament està una mica despistat. Em sembla que és per culpa d’algunes males companyies. Crec que darrerament jugava massa amb els bessons, el Deute i el Dèficit.

—Ah! —va exclamar la Directora—, ells un altre cop, oi? Doncs ara sí que haurem de prendre mesures dràstiques.

N’Ozy, que es temia el pitjor, amb prou feines va gosar preguntar:

—Què vol dir, exactament?

—Que ha arribat l’hora d’expulsar aquest parell. Ja n’hi ha prou! —va respondre taxativa la Directora.

—Però, i què farem amb l’Ocupació o la Justícia Social? —va preguntar novament el mestre, conscient que les dues noies tenien certes dificultats per seguir el curs i que sovint eren precisament els bessos qui millor les ajudaven a sortir-se’n.

—Res, ximpleries, està decidit!

—Però, Sra. Directora —balbucejava n’Ozy—, per fer això caldria modificar el Reglament de l’Escola. No seria millor consultar-ho amb els altres mestres, i fins i tot amb l’AMPA?

—Calla, calla, que encara es pensarien que manen alguna cosa, aquests. Tu fes-me cas, amic Ozy, que si em fas costat en això, jo t’ajudaré quan ho necessitis, i no acabaràs com aqeusts deixats de Berlus i Papa, a qui vaig haver de buscar substituts d'urgència. A més, tu pensa que fent això, el Sr. Mercat veurà que tinc capacitat de lideratge i recuperarà la confiança que tenia en nosaltres, com a escola. I de pas, espero que m’arregli aquest coi de gotera que tinc al despatx, noi, que quan plou m’ho deixa tot perdut d’aigua.

Quan l’Ozy ja s’aixecava per sortir i explicar als Pares i Mares la decisió de la Directora, algú va trucar a la porta.

—Endavant! —va dir la Sra. Merk.

La porta es va entreobrir i el mestre nou va treure primer només el cap, tímidament, i només quan va estar segur que podia entrar va fer passar la resta del cos per la porta. Era alt, amb barba, i parlava pronunciant les esses d’una manera una mica rara. Encara al llindar de la porta es va haver d'apartar per permetre sortir n’Ozy, que el va saludar amb un cop de cap.

—Bon dia, Sr. Raj —va dir la Directora convidant el nou mestre a asseure’s a la cadira que acabava de deixar lliure en Ozy, hi havia davant el seu escriptori.

—Oh, si us plau, Sra. Directora, digui’m Mariano —va fer l'home mentre es deixava caure matusserament a la cadira.

—D’acord —va respondre ella, forçant un lleuger somriure—. Com vulgui. Miri, el cas és que l’he fet venir per explicar-li com van les coses, aquí dins.

—Esclar, esclar, Sra. Directora. El que vostè digui. Sóc tot oïdes.

—Així m’agrada, amic meu. Crec que vostè i jo ens entendrem la mar de bé.