Recordo com, de ben petit, el meu pare em feia recitar Foix, enfilat a dalt d'una cadira. Concretament el poema 'Vinguen els rems...". En honor del poeta, recordo avui aquells versos, aquest cop assegut:

Vinguen els rems que sóc d'estirp romeva,
em penja el sol al pit entre coralls
i dic, a bord, que enyor serres i valls
i la vida de l'orri en temps que neva.

Els llops mai m'han fet por;
a casa meva empait bruixots amb flama d'encenalls
i jac cobert de sacs amb els cavalls
o funy, braç mort, la pasta que no lleva.

Só qui petjà el mallol i ullà la vella,
i em capbús en gorg fred si el fadrí estella
o abraç la lluna en difícil meandre.

Cal risc en terra i mar, i en l'art novella,
per a besar un cos xop sota canella
i caure als trenta-tres, com Alexandre.

J. V. Foix ("Sol, i de dol")