Tot i semblar presumptuós, passada una setmana de la sentència, admeto que la no condemna de Francisco Camps i de Ricardo Costa –per la majoria de mortals és una absolució en tota regla– no m’ha sorprès. M’esperava una condemna per la contundència dels testimonis i els arguments de la fiscalia. Però el tomb que ha fet el jurat popular no és res extraordinari en el context del País Valencià. Em ve al cap la sèrie americana de culte The Wire, una sèrie que no va triomfar a les nostres pantalles però que és una sinopsi perfecte de la interacció entre política, delinqüència i corrupció. En aquesta sèrie la fiscalia de Baltimore porta un polític corrupte, el senador Clayton Davis davant un jurat popular per desviar cap a la seva butxaca ajudes per combatre la pobresa. El senador Davis és negre (com la majoria dels membres del jurat i de la població de la ciutat més gran de l’estat nord-americà de Maryland) i, a més, és visualitzat com un alt dirigent de l’establishment local. En el capítol que és declarat innocent la fiscal li confessa al cap de policia que l’error del procés ha estat jutjar el senador Davis a Baltimore i no en un tribunal federal. Perquè allí la pressió ambiental i el model clientelar de molts barris de la ciutat no tindria cap incidència.

Doncs el mateix, el jurat que ha absolt Camps i Costa, (quins llinatges més catalans, oi!), està compost per homes i dones que respiren l’atmosfera de complicitat i omertà que el Partit Popular ha anat recosint en els darrers vint anys al País Valencià. I dic recosit perquè bona part d’aquesta xarxa s’ha fet amb fils i agulles del franquisme sociològic i cultural. Vista la feblesa dels arguments que ha utilitzat el jurat popular per absoldre l’exPresident de la Generalitat, hi ha tres explicacions plausibles que ens poden ajudar a entendre els 'Porqué' que diria l’estimat Jose Mourinho:

1)La complicitat. Amb les majories absolutes que els popular assoleixen al País Valencià, elecció rere elecció, no és cap temeritat que una bona part del jurat fossin votants o simpatitzants dels populars. Es fa estrany pensar que el jurat no contingués cap votant o membre dels populars perquè aleshores també fora una distorsió. La majoria dels votants de Camps i Rajoy al País Valencià participen moralment i legitimen conscientment tot el model de creixement (creixement per dir alguna cosa) de la darrera dècada. “És un dels nostres encara que s’hagi equivocat”, “és un dels nostres i no n’hi ha per tant.”

2)La por. El model clientelar que el caciquisme ha anat teixint a moltes ciutats i pobles ha bastit una xarxa molt sòlida i amb moltes ramificacions familiars i laborals. En un país petit el secret dels membres del jurat es volatilitza en segons. Des dels Fabra a Castelló, a la teranyina alacantina, passant per personatges com Alfonso Rus a Xàtiva, ningú s’escapa als ressorts de poder i més quan a moltes famílies el lloc de treball és la vida.

3)L’excés. Quan la fiscalia no és capaç de travar bé la relació entre la punta que sura fora de l’aigua (els cas dels regals i dels suborns) i la resta de l’iceberg (tota la cua de milers de milions que el cas Gürtel arrossega), hi ha qui pot creure que no n’hi ha per tant i que si la corrupció és redueix a uns quants vestits i sabates, rai doncs! La pressió mediàtica hi fa la resta. Mai com aquest cas una bona part de la premsa, per no dir tota, s’ha quedat mirant el dit i ha deixat de banda la lluna.

Segurament hi ha altres causes, algunes d’elles tenen a veure amb la perícia dels defensors o els errors de fiscalia o de l’acusació, el major o menor convenciment que van deixar anar els testimonis, etc. Però la barreja de la primera i la segona causa, la complicitat i la por, són les més preocupants perquè són les més profundes.

En règims amb tantes carències democràtiques –i amb una societat civil tan feble–, complicitat i por formen part del mateix problema. Mai sabrem on comença una i acaba l’altra. Però a l’Estat espanyol, i ni els valencians del nord ens n’escapem, aquests anys d’apologia barroca del diner i del poder han creat una ferida moral difícilment reversible. El Partit Popular, però tampoc se n’escapen els socialistes, ha institucionalitzat un model de creixement econòmic que, a banda de ser insostenible com s’ha demostrat, es basa en la desarticulació social i moral d’una societat. La pèrdua absoluta del valor de treball com a tal. Com més ràpid és guanya diner, millor; com més fàcil, millor; com més ràpid, millor. La picaresca s’ha convertit en referent moral i l’enveja de la proesa del veí el seu profeta.

Pel mig d’aquest marasme hi ha una classe emprenedora minvant que no troba sentit a seguir lluitant per mantenir la seva empresa; que veu com els especuladors del diner fàcil s’han begut tot el crèdit de la banca pels propers 10 anys i com hi ha dues generacions, amb evidents excepcions, de joves que o volen ser funcionaris o esperen el favor polític d’un familiar o del partit per col·locar-se i viure. Emprenedors que han vist com la prioritat de les administracions era l’especulador i com ser industrial, llaurador o comerciant esdevenia una mena de pària social, lligat a una imatge del país que es jutjava anacrònica.

Desferra moral col·lectiva com a producte autòcton de les classes dirigents valencianes però que s’arruïna encara més quan els corruptors arriben amb l’AVE. No en va, la trama és la trobada providencial d’aquells que, com Correa i “el bigotes”, van ser foragitats del paradís madrileny i van trasplantar el seu sistema corrupte a un camp ben adobat com el valencià. La cirereta del pastís, per a mi, és quin exemple de confiança amb el país dóna un President que, com a bon pollet ressuscitat que diem al ripollès, ha d’anar a comprar-se els vestits a la metròpoli o sigui Madrid. Què no hi ha bones botigues a València? Ningú s’ha queixat? Es considera normal que la dependència mental sigui tal que s’hagi d’anar fins a Madrid per fer això?

Refer moralment el país, restaurar valors com el treball, la justícia i l’equitat per assolir una societat més oberta i democràtica, i centrar-se en l’educació de noves generacions, és a hores d’ara una tasca ingent. Pel que sembla però encara no s’ha tocat fons i després de contemplar imatges i talls de veu de Francisco Camps –fent de titella de la caverna espanyola al canal Intereconomia– tinc la certesa que alguns continuen excavant.