A Grècia les coses estan que bufen. H ha un tret comú en les declaracions dels manifestants que veig a la tele: una  barreja d’indignació i  fatalisme. Cal sortir al carrer perquè això és insuportable, diuen, però afegeixen tot seguit que no creuen que hi hagi cap alternativa, cap esperança de futur. Aquesta combinació  de revolta i  desesperació és el cas extrem d’un fenomen que tendeix a donar-se avui a tota Europa. Com si el TINA (“There is no alternative”, “no hi ha alternativa”) de la senyora Thatcher s’hagués imposat irremisiblement.

A casa nostra també tendeix a passar. Es multipliquen les protestes per les retallades, es contemplen amb angoixa la col·lusió i els pactes del govern de CiU amb el PP (aquesta matinada sembla que han acordat els pressupostos pel 2012), es temen les conseqüències inevitables (en termes de multiplicació d’expedients de regulació, acomiadaments i augment de l’atur, descens dels salaris i precarietat), com a efecte de la contra-reforma laboral que acaba d’iniciar la dreta espanyola.

Tot el poder als poderosos? Si pensem en la situació actual (un context de prepotència de la dreta política i social i d’interrogants i dispersió en el camp de les esquerres) no manquen motius pel pessimisme. Ara: una esquerra centrada exclusivament en la insatisfacció, en la decepció permanent, en l’exigència idealitzada, no ens traurà del forat.

Els arbres ens poden fer perdre de vista el bosc. Les contradiccions del període actual són tan formidables que el sorgiment de noves alternatives democràtiques de progrés es produirà indefectiblement. Convindrà, aleshores, no equivocar-se. Dos errors, en especial, s’han d’evitar. El primer és el relatiu a l’àmbit de les polítiques: una inflexió vers noves polítiques de progrés haurà de tenir forçosament, prioritàriament, un caràcter europeu. El segon fa referència a la qüestió cabdal de la pròpia dinàmica de les esquerres, dels compromisos, de la unitat. La divisió ens portaria a un cul de sac.

En aquests moments a França, Alemanya i Itàlia hi ha en curs processos polítics interessants. En aquests països, la possibilitat de canvis de majoria de govern no és una hipòtesi remota; és  quelcom a l’abast, anunciat per les enquestes. François Hollande pot guanyar a França; i el 2013 pot haver-hi una majoria SPD-Verds a Alemanya i un decantament cap el centre-esquerra a Itàlia. Aquestes alternatives en gestació, que canviarien el curs de les polítiques de la UE,  presenten la doble característica de fer propostes prioritàriament europees, i d’agregar forces polítiques de progrés en dinàmiques unitàries. Cal estar-hi atents.