La majoria d’experts auguren un rebrot de la industria a mitjà termini. Ha sorgit un nou concepte: relocalització. Hi ha indicis, brots verds en deien fa quatre dies, que sectors considerats madurs i que en el seu moment van fugir en totes direccions, sud (Marroc o Amèrica llatina), est (Polònia, Hongria, República Txeca,...) o orient (Xina, Vietnam i companyia) han començat el seu retorn. Un retorn lent i ple de dubtes. Però el que si és cert és les condicions han variat molt i aquest canvis ho fan possible.

De quins sectors estem parlant? Doncs bàsicament tèxtil, béns d’equip i química, especialment el tractament de derivats del petroli. Per què han canviat les condicions? Primer, perquè el preu del transport seguirà encarint-se, res porta a pensar en la seva estabilització o baixada, ans al contrari, el preu del carburant pujarà cada cop més, tant per la inestabilitat de molts dels països emissors com l’augment dels costos de la seva extracció. En segon lloc, cal tenir en compte que el diferencial de sous entre els països en vies de desenvolupament i el nostre es va reduint. També influeix molt el fet que la tècnica ha permès reduir els costos de sectors que estaven molt condicionat de la massa salarial; un exemple, la majoria de les empreses dels distints rams del tèxtil dedicaven el 65% del volum de l’empresa a recursos humans, ara s’ha reduït al 35%. Aquest és un canvi estructural que permet a empreses catalanes competir amb altres economies. I finalment, hi ha un darrer factor que no cal oblidar, la crisi ha accentuat les tirades curtes i amb molt poc temps; tant pel que fa al tèxtil com en els béns d’equips, al vendre menys, no fan grans comandes, cosa que beneficia la proximitat.

Tot plegat serà un procés lent i caldrà guanyar-s’ho cada dia. Però hi ha tres coses imprescindibles per fer possible la relocalització industrial: evitar la desertització, la qualitat i l’exportació. M’explico, relocalitzar sectors industrials implica tenir l’enginyeria, la mà d’obra qualificada i les industries auxiliars. La destrucció de llocs de treball i empreses dels darrers anys són un cost social i econòmic molt dolorós però per un país encara és més perjudicial la pèrdua de coneixement. Recordo com des d’Esquerra vam treballar per impedir l’escola d’enginyers tèxtil de Terrassa. Si bé era cert que s’hi matriculava molt poca gent –algú va qualificar-la de luxe asiàtic mantenir-la– la seva desaparició hagués comportat moltes dificultats en el futur. Quan des d’Esquerra parlem de la capacitat tractora en l’àmbit econòmic de les administracions públiques també estem parlant d’això de mantenir i protegir el coneixement. La recerca de la qualitat ha de ser el nostre imperatiu categòric. En preus és difícil competir per això necessitem valor afegit. Una part del nostre declivi industrial s’explica per la falta de valor afegit. I això no s’improvisa. La falta de política industrial de l’actual govern ens ha de fer pensar si aquest objectiu es contempla. La darrera i fonamental: tot projecte industrial, tot producte, tot procés industrial, ha de ser pensat i dissenyat per ser exportat. Després ja pensarem en el mercat interior. Qui es refiï de la demanada interna com a la sortida natural ho tindrà molt difícil. Qui pensi que podrà reeditar el model anterior, el binomi demanda interna i construcció, s’enganya. Fins fa ben poc, moltes de les decisions que es prenien a les administracions, a les grans corporacions i al sector financer encara pensaven en retornar a l’antic esquema.

Hi ha futur industrial per Catalunya? Sí, però calen accions decidides per captar abans que ningú la relocalització. I no sé si un Conseller que dia si dia també retorna al tòpic que la millor política industrial és la que no existeix, és la millor aposta.

PDT: La qualitat també hauria de ser la fita en l’àmbit de l’oci i el lleure i, en aquest sentit, és preocupant com algunes autoritats i editorialistes estan enfocant la famosa i discutible instal·lació d’un megacasino com una oportunitat per la construcció i el sector immobiliari. Alguns han parlat de 200 mil llocs de treball! Aviat és dit! I quina mania a tornar al conte de la lletera! I quina mania a relegar el turisme a una conseqüència del creixement de la construcció! N’hi ha que no n’aprendran mai!