Encara no he reeixit de l’ensurt inicial! Sovint pensem que pel simple fet d’haver sobreviscut a més de quaranta hiverns ja ho hem vist tot. Però no és així, ans al contrari. Després d’analitzar les bases anunciades per la senyora Soraya Sáez de Santamaría de l’avantprojecte del Govern espanyol de dissolució dels Consells Reguladors de l’energia i les telecomunicacions puc afirmar en tota solemnitat que les més grosses estan per venir. Sota l’excusa de la simplificació, l’estalvi (la reducció de sous d’alts càrrecs, personal i instal·lacions) i l’eficiència, el Govern espanyol està ordint un autèntic cop d’estat contra el lliure mercat que tan diuen defensar.

Com el temps dels soviets, o millor dit del partit únic franquista —democràcia orgànica en deien ells—, el PP ha decidit liquidar el Consell de l’Energia (CNE) i el Consell del Mercat de les telecomunicacions (CNMT) i fusionar-ho en el Consell de la Competència (CNC). Pel camí cauen els nous òrgans que el govern de Rodríguez Zapatero havia creat i encara estan en fase de constitució: concretament dels sectors ferroviari, aeroportuari, audiovisual, postal i joc.

Si hi comptem la comissió del mercat de valors, que de moment no la toquen, podríem pensar que l’anterior executiu espanyol en va fer un gra massa. Serien 8 consells reguladors i potser són excessius. Sobretot si es constitueixen reguladors, com l’aeroportuari o el del joc, quan l’actual es nega a privatitzar aeroports o el sistema de loteries. Però la dissolució d'òrgans com la CNE i la CNMT, la forma d’escollir els seus consellers i la seva dependència orgànica i funcional del ministeri d’Economia, elimina substancialment la independència del regulador i ens posa a totes les empreses als peus dels cavalls del carrer Gènova de Madrid (seu del PP).


Tres mentides, tres: Els arguments polítics que utilitza la vicepresidenta espanyola per justificar aquest cop d’estat cauen pel seu propi pes:

1) Amb un sol regulador reduirem alt càrrecs, sous i instal·lacions. Fals. Diuen que de 59 càrrecs passarem a 9. Fals, perquè els consells ferroviari, aeroportuari, audiovisual i joc encara no estan constituïts. Per tant, fer marxa enrere no és problemàtic. Al mig d’aquests òrgans encara no constituïts n’hi situa dos de consolidats i vitals per unes regles mínimes de mercat. Que s’eliminaran 550 llocs de treball dels diferents consells. Fals. Perquè la majoria d’aquests tècnics i especialistes passaran a la Direcció General corresponent, tret de purgues polítiques que es puguin produir. L’altre argument econòmic és el cost de la CNE i la CNMT. Fals. Perquè s’autofinancen mitjançant taxes sobre activitats del corresponent sector. No deixin de llegir que encara n’hi ha més: Ambdues entitats tenen superàvit.

2) El nou òrgan, el futur Consell Dels Mercats i la Competència (CNMC), serà més independent perquè no serà específic d’un sector, afirmava Sorayita. És la barbaritat més gran que mai he sentit. Sovint com més gran és la falòrnia, més fàcil és fer-la empassar. És a dir, com més coneixement sectorial d’un tema, menys imparcial? Com ha de ser més independent si abans els consellers s’escollien per majoria qualificada del congrés 2/3 parts i ara a proposta del ministeri d’Economia, el Congrés ho ratificarà amb majoria absoluta? La majoria qualificada obligava a un mínim consens entre primer i segon partit. 'Algo és algo', que diríem amb barbarisme inclòs. Ara no, el PP amb majoria absoluta podrà controlar el 100% del futur òrgan. És possible que cedeixin una quota a Rubalcaba i a Duran, la 'mordida mexicana' disfressada d’almoina, però la majoria serà per a ells. Vulnerant l’esperit de qualsevol consell regulador del mercat i de la competència perquè serà un simple braç del Govern. Com ha de ser més independent si serà el ministeri d’Economia qui decidirà els expedients i el posicionament sobre cada tema i el futur CNMC només en farà la resolució? És a dir, d’allò que no se’n vulgui parlar no se’n parlarà.

3) Serà més eficient. Per què ha de ser més eficient un òrgan que pel cap baix en substitueix a quatre i que amb poc temps n’ha d’assumir quatres més? Mentides i cartes que no lliguen.


A aquestes alçades de la pel·lícula toca preguntar-nos per què serveix un consell regulador? Doncs a grans trets, per garantir la competència en un mercat liberalitzat i evitar posicions d’abús i de domini, a més d’establir normes de funcionament d’aquests mercats perquè malgrat ser lliure tenen regulacions (intervencions de l’administració pública), perquè en casos com energia o telecomucacions són concessions i preus regulats.

Perquè ho entenguem millor, quan la companyia Gas Natural va decidir fer una OPA a IBERDROLA i anys més tard a ENDESA, és el Consell de l’Energia qui ha decidir la seva viabilitat o no. En el primer cas, l'aleshores membre del consell proposat pel PP, Javier Peón (curiós personatge que va anar a espetegar al CNE després de dimitir com a diputat del Congrés per un escàndol en un comiat de solters a València) es va inventar el concepte de irreversibilitat d’una venda o intercanvi d’accions per barrar el pas a la companyia amb seu a Barcelona. Per no citar el trist espectacle que el Consell va escenificar quan el que aleshores era president d’ENDESA —després diputat de Rajoy i amic d’Aznar—, Manuel Pizarro, va organitzar amb aquella nova versió de 'l’antes roja que rota' que va passar a ser 'antes alemana (Eon) que catalana (Gas Natural)'. Al final va ser italiana (ENEL).

Si amb un consell escollit per majoria qualificada i amb contrapoders, ja es perpetraven situacions com aquesta, què passarà a partir d’ara? Quan els amics del nou Govern espanyol pressionin per evitar competència o per barrar el pas a nous actors en el mercat qui els aturarà? Qui procurarà millors condicions pels usuaris, particulars i empreses, especialment pimes? Qui acabarà el monopoli que ara hi ha instal·lat en la xarxa de fibra òptica de Telefònica o la xarxa de coure trenat? Qui vetllarà perquè les energies renovables puguin competir amb les convencionals? Perquè el preu del consum de mòbil és més elevat a l’Estat Espanyol que al Regne Unit? Perquè les empreses d’aquí han de pagar costos energètics que doblen els de la resta d’Europa? Qui els aturarà?

El liberalisme orgànic. Quan José Maria Aznar va tocar el cel i es va alçar amb una majoria absoluta l’any 2000, la dreta espanyola va constatar que no calia ni mirar a Europa ni a cap país anglosaxó: 'Spain is diferent!', bramava el castellà. A Espanya no cal llibertat, ni lliure mercat, ni competència, ja que els actors d’aquest entramat caben a la llotja del Santiago Bernabeu (tret d’algunes excepcions catalanes i basques que poc a poc van neutralitzant, i si no que els hi preguntin als de Neguri on para el BBVA, o experiències com les de Gas Natural, abans esmentades). Entres pocs ho farem tot. L’entramat és un règim de monopoli, que s’ha volgut disfressar de competència, i del qual els principals partits espanyols n’han tret grans beneficis (si queda algun raconet, de tant en tant, la dreta perifèrica també suca, no fos que algú es descontrolés). Aquest control de l’economia per una minoria selecte es veurà encara més reforçada amb la caiguda de bancs i caixes. Moltes decisions estratègiques es prendran a les matrius de Madrid i la perifèria encara pintarà menys perquè en aquesta bugada de fusions s’ha centralitzat tot una mica més. L’entramat de grans corporacions intocables, que tenen una alta promiscuïtat amb l’administració de l’estat, poden pagar menys impostos, prejubilar a qui vulguin —malgrat la llei, pagant tots—, i fixen condicions pels sectors de l’economia productiva que poc a poc va quedant sense oxigen. Perquè les víctimes d’aquest sistema són la indústria i la servoindústria —turisme—, sector primari principalment. El repartiment de beneficis i prebendes entre els pocs escollits és la creu dels que declaren sempre a hisenda. Tampoc se salva el PSOE. Mai oblidaré el comentari que em va fer Rodríguez Zapatero a La Moncloa, la primera volta que hi vaig anar, acabat de proclamar: 'con Alierta (Telefonica) ya lo hemos pactado', i angelical del mi vaig preguntar '¿el qué?'.


Una unidad de mercado de destino en lo universal. Com sempre, a Catalunya ens hem mirat el dit i hem deixat la lluna per a un altre dia. És una mala notícia que la CNMT deixi Barcelona (un acte insòlit de descentralització en la història espanyola), però serà un broma comparat el que ens ve a sobre a partir d’ara, sobretot per les empreses amb seu a Catalunya, ja que per moure un moble s’haurà de demanar permís al ministeri espanyol de torn. Aquesta serà la realitat i no el Matrix del lliure mercat espanyol que ens volen fer creure. Però ja se sap que en la democràcia orgànica franquista els monopolis anaven de la mà del centralisme més salvatge i si no n’hi ha prou sempre queda exigir la unitat de mercat, que és la pròxima llei que esgrimiran per acabar d’arrambar amb el petit i mitjà comerç. Però aquestes són figues d’un altre paner.