En una entrevista a La Vanguardia el proppassat 2 de març, el portaveu del PP al Parlament de Catalunya, Enric Millo, ens deixa anar que "el control de la caja es una postura maximalista y radical". Que el Govern espanyol o els governs basc i navarrès tinguin la clau de la caixa no és maximalista ni radical, el que ho és és que la tinguem Catalunya. De moment el que sabem és que volen ‘un model millor, més just i que no sigui perjudicial per a la resta’, que no explicaran fins al 2013 per aplicar-lo a partir del 2014, perquè ‘primer cal sortir de la crisi’. Això no és maximalista, és continuar complint el pla premeditat de l’asfíxia catalana i defensar una posició minoritària a Catalunya.

Els catalans i catalanes, que no hem estat les darreres dècades (potser segles) gaire radicals ni maximalistes, segons la recent primera onada del 2012 del CEO donem un suport molt majoritari al que CiU anomena ‘pacte fiscal’: un 76,5% dels enquestats a favor de recaptar i gestionar impostos i només un 16% en contra.

El que també anomena ‘pacte fiscal’ a la seva proposta és el PSC, fora d’aquesta transversalitat a favor de recaptar i gestionar els nostres impostos i lluny del concepte que defensa CiU. El model que ofereixen els socialistes és continuista del que hi ha i sembla que obeeix més a equilibris interns i a una fugida endavant en nom del realisme i contra la frustració (que ha de conduir a més frustració).

El que al meu parer provoca frustració és no aprendre dels errors que hem comès tots plegats des del restabliment de les nostres institucions d’autogovern. El que provoca frustració és apostar com proposa el PSC per un consorci que en teoria és a parts iguals d’Estat i de Generalitat , amb proposta de presidència a càrrec de la Generalitat, com si fos el port de Barcelona, i creure que el que fem és compartir la clau de la caixa, quan els que hi hauria serien dues caixes i l’Estat tindria la clau de la més grossa. Un consorci entre iguals depèn de la voluntat d’ambdues parts i ja hem vist en els precedents el nul interès per part del PSOE i l’incompliment del termini que fixa l’Estatut per constituir-lo: el termini per constituir-lo començava a comptar el 2008 i ja som al 2012. El PSOE han tingut molt de temps per materialitzar-lo, i sense tenir la majoria absoluta que té ara el PP.

La proposta del PSC no representa un salt qualitatiu respecte del que tenim, en tot cas quantitatiu com tots els models pactats respecte dels immediatament anteriors, preveu una millora dels mecanismes previstos en l’actual model sense sortir-ne. Hauria estat possiblement un bon model per plantejar el 2009 un cop aprovat l’Estatut retallat, però no ara.

Segons el primer secretari dels socialistes catalans, no posaran mai obstacles a l’ambició de Catalunya, però són els primers que posen obstacles a la seva pròpia ambició. La proposta que va acceptar i votar el PSC el 2005 juntament amb la resta del 90% dels diputats al Parlament que van votar el projecte d’Estatut el 30 de setembre de 2005 pretenia que la Generalitat recaptés tots els impostos i determinar una part d’aquesta recaptació a contribuir a despeses comunes de l’Estat i a cooperació (se’n va dir ‘concert econòmic cooperatiu’ ) en les despeses de la resta de territoris de l’Estat. Per refrescar la memòria, llegiu aquest article de Josep Huguet publicat al Diari de Girona tres setmanes abans de la votació al Parlament.

El president Mas pot triar entre sumar CiU amb PP i PSC per millorar un model vigent que potser serà més fàcil de negociar amb el Govern de l’Estat i dóna més ingressos i algun retoc en l'ordinalitat respecte de l’actual o continuar optant per sumar CiU a ERC i ICV per tal de sortir del règim comú , del cafè per a tothom, perquè no podem eliminar el dèficit estructural que tenim si no sortim del regim comú i tenim la paella pel mànec.

No es pot endarrerir ni un dia més la posada en marxa d'aquest procés ja que mentre el Govern no hi treballa, i a més no accepta propostes per augmentar els ingressos com l'impost sobre la banca que proposa Esquerra, es donen situacions com la de la Taula del Tercer Sector que ha denunciat recentment que el Govern deu a les entitats socials membres més de 700 milions d'euros en subvencions, o la del deute amb ajuntaments i amb proveïdors, o la davallada de la qualitat de la sanitat pública i de les condicions educatives.

És irresponsable no anar ja fins al final amb el concert econòmic per aturar la sagnia del país. No es pot deixar de presentar batalla a Madrid ja en defensa del concert econòmic per por que et diguin que no o per interessos partidistes de modulació del calendari per motius electorals. Cal començar ja, aprovant al Parlament les conclusions definitives de la comissió d’estudi del concert econòmic en Ple i consultar la ciutadania sobre el model de finançament abans d'anar a negociar a Madrid. La primera consulta d’aquesta legislatura, legislatura en què Esquerra treballarem perquè acabi amb l’impuls d’una consulta sobre la independència.

Deia Josep Huguet en l’article citat més amunt del setembre de 2005: ‘No oblidem que perpetuar l'actual model per no arribar a un acord no és avui dia una actitud conservadora, sinó mes aviat suïcida per permetre perllongar l'asfíxia de la nostra economia. Seria imperdonable que per estratègies partidistes haguéssim de renunciar a corregir el dèficit d´infraestructures, a augmentar la nostra sobirania fiscal i a reduir un dèficit fiscal que s'aproxima a la totalitat del pressupost de la Generalitat. Ara toca treballar pel consens.’ Per un consens no conservador, per un consens no diluïdor, per un consens per fer un viratge. Sense cap demora més. Això no és maximalisme, és realisme i urgència social, econòmica i nacional.