En el darrer bloc feia referència al cop d’estat al lliure mercat que el govern del PP està a punt de perpetrar amb l’avantprojecte de llei de la Comissió de Mercats i la Competència. Projecte de llei en el qual l’executiu espanyol passa a controlar directament qualsevol decisió sobre mercats, en teoria liberalitzats, com per exemple el de l’energia i el de les telecomunicacions. En aquell bloc de la setmana passada al·ludia al fals liberalisme espanyol. L’actual dreta espanyola, en la més pura tradició castellana, no ha superat mai el model de planificació franquista i afirmava també que els socialistes tampoc estan gaire lluny d’aquest model.

Bé. Aquest diumenge al suplement Negocios del diari espanyol El País inicia la primera de les quatre entregues de César Molinas sobre el futur econòmic i social d’Espanya. La primera entrega de Molinas és titula: “España, capital Madrid”. Molinas explica veritats com cases de pagès i fa un relat del perquè Spain is diferent. Parteix de l’anomalia històrica de fer de Madrid capital i tots els problemes que comporta. Tot molt en la línia de Germà Bel (Molinas reconeix que la lectura del darrer assaig d’aquest “Espanya, capital París” l’ha influït molt). A grans trets, la tesi principal de Molinas és que l’excessiu pes del capitalisme regulat a la capital d’Espanya acaba pervertint l’economia productiva i els emprenedors. No en va, l’emprenedoria és consubstancial a la perifèria espanyola i no a Madrid.

Les grans empreses de Madrid depenen del BOE. “Al calor de la corte se desarrolló un capitalisme castizo, mal llamado capitalismo financiero, basado en la captura de rentas y en la proximidad del poder, que es típicamente madrileño y que sigue siendo hoy en día la forma de capitalismo dominante en nuestro país”. “Hay una gran consisténcia històrica de concepción de los negocios y del mundo , entre personajes decimonónicos como Fernando Muñoz, el general Serrano y el marqués de Salamanca , por una parte , y los que hoy en día se sientan en el palco del Santiago Bernabéu, por otra. ( no sóc l’únic obsessionat per la llotja del Bernabéu). Es una misma manera de prosperar por el favor del poder político, gracias al BOE...”. Sensacional. Ningú ha explicat millor!

Aquest és l’entramat de poder que, en termes marxistes, és la infraestructura mentre el nacionalisme espanyol n’ha esdevingut la superestructura. És a dir, aquesta darrera és la cultura que es segrega per defensar el sistema que durant segles s’ha anat covant a la capital de l’estat. Un sistema que des d’aquí mal anomenem centralisme. I per exemplificar aquest “capitalisme castizo”, a cop de BOE, cita la moratòria de dos anys concedida fa poc pel preregistre de plantes termosolars perquè puguin cobrar les primes que els hi toquen. I remata amb un sarcàstic “pregunten en el Bernabéu”!.

Recomano a tothom a buscar aquest primer capítol de les quatre entregues del matemàtic i economista César Molinas. En el seu assaig pronostica la impossibilitat de l’eix mediterrani perquè aquest capitalisme castís ho impedirà. No en va, Rajoy i els seus ja han tornat a posar el ruïnós corredor central damunt la taula.

Tot i això, Molinas, nascut a Barcelona i madrileny d’adopció, comet al meu entendre el típic error de la cultura política espanyola. La capitalitat econòmica de Madrid, assolida en els darrers vint anys, no es deu essencialment al que durant dues pàgines ell explica fantàsticament bé sinó també “al aturdimiento de Barcelona provocado por el ensimismamiento catalán”. Com diria aquell: ja hem rebut! No paga la pena perdre-hi ni un minut. Els catalans hem fet moltes coses malament, la primera i més important és negar-nos a entendre que anaven a per nosaltres i no cal anar gaire enrere. Dels pactes entre abril Martorell post 23 de febrer als vuit anys imparables d’Aznar, passant per la consolidació del model assistencialista del felipisme, tots han tingut molt clar que calia vertebrar Espanya sense variar en res la via traçada per Felipe II i nosaltres en som, encara, el primer obstacle.

La manera –segons ells i els que els hi fan la gara-gara des de casa nostra de sortir del “ensimismamiento”– és obrir-se i participar desacomplexadament en el projecte espanyol. Que fàcil és dir-ho. I sinó que els hi preguntin als de Gas Natural quan primer amb l’OPA sobre IBERDROLA i més tard sobre ENDESA volien esdevenir un gegant europeu i mundial de l’energia. O a les empreses catalanes d’obra pública que intenten treballar a Madrid. O podem recordar l’oposició inicial de Felipe Gonzalez a la candidatura de Barcelona pels Jocs Olímpics de 1992. Quants ministres catalans han passat en els darrers anys per governs espanyols i quants han pogut desencallar temes transcendents com per exemple el corredor mediterrani o la sortida ferroviària de mercaderies del port de Barcelona o Tarragona? Cap. L’ampliació de l’aeroport del gabinet Aznar és una excepció que cal reconèixer (segurament va pesar més la necessitat de projectes per a les empreses de l’entramat madrileny) però han rectificat a temps quan el lliguen a Madrid. També se’ls va escapa el domini.cat que va concedir Montilla quan era ministre. Ara dirien que no perquè com justifica el responsable espanyol de cultura, José Ignacio Wert, crea distorsions a la marca Espanya.

Ens hem equivocat en moltes coses, segur. Però ells juguen les 24 hores del dia, 365 dies l’any. I l’únic ensimismamiento és no contemplar la independència com l’única opció. Per la resta, la crítica que César Molinas fa al capitalisme d’estat que es forja a Madrid és molt encertada i valenta. Per cert, no he trobat una paraula catalana que defineixi el que els espanyols entenen per ensimismamiento. La paraula abstracció, de la forma verbal abstreure’s, és la que dóna el diccionari. Però el to pejoratiu de l’accepció castellana no és el mateix que la catalana, la nostra és més neutre. Pot ser degut a què el concepte l’han aplicat des de Madrid i l’han pensat en castellà?