Aquest matí he assistit a la nova Filmoteca de Catalunya a la projecció per a la premsa del darrer Premi Lux de Cinema, que anualment atorguem des del Parlament Europeu, i amb el qual es vol reconèixer la universalitat i la diversitat dels valors europeus.

Es tractava de la pel·lícula francesa ‘Les nièges du Kilimanjaro’, de Robert Guédiguian, que en l’edició 2011 competia amb la grega ‘Attenberg’, de Athina Rachel Tsangari, i ‘Play’, de Ruben Östlund, una coproducció sueca, espanyola i danesa.

Posteriorment he tingut el plaer de conèixer el director, Guédiguian, i l’actriu principal, Arianne Ascaride. Des que aquest director ens va seduir amb ‘Marius i Jeanette’, hem estat molts i moltes els qui hem seguit la signatura Guédiguian. La seva capacitat per transmetre, a través d’històries molt humanes, molt properes, molt senzilles (aparentment), la complexitat de problemes socials i globals ben actuals esdevé en moments com l’actual un mecanisme de dinamització is sensibilització d’extrema necessitat.

Ser allò que s’anomena ‘un autor compromès’ té un risc: que al final pesi massa, i el vehicle no el pugui transportar. I és un risc perquè sense vehicle no hi ha missatge. Trobar el punt òptim és a l’abast només d’uns privilegiats. I Guédiguian és un d’ells.

A través d’un vehicle fascinant, emotiu, ple de contrastos i matisos que recomanen veure la pel·lícula diverses vegades, aquest director marsellès ens posa davant dels morros una veritable denuncia d’un sistema que no funciona, ple d’esquerdes, però a la vegada ple de valors humans, de compassió, d’humor i de recerca de la coherència personal.

Del tot recomanable. Perdó, del tot imprescindible.