Des de dissabte,  i fins ahir, ha tingut lloc a Lloret de Mar la Segona Trobada Europea de Famílies Homoparentals (veure informació complerta al lloc web de la nelfa.org). Tot un esdeveniment en si mateix, i un magnífic exemple de com convertir la visibilitat i la reivindicació en un encontre amè, apte per a tots els públics, i totalment inclusiu.

Vaig tenir l’honor de poder-hi ser en el moment de la inauguració, dissabte, i encara més honorat vaig estar ahir quan, amb les emocions a flor de pell, vaig gaudir del casament que va oficiar l’Alcalde de Figueres, Santi Vila, qui va casar sis parelles d’homes i sis de dones, precedents de llocs ben diversos: Catalunya, Països Baixos, Itàlia, Suïssa, França, Anglaterra, Portugal, ...

La cerimònia, i la festa posterior, va posar la cirereta a quatre dies en què la convivència familiar va deixar també espai per a la reflexió i la reivindicació.

No oblidem que, si bé avui és possible (malgrat a algú encara li pesi) que dos homes o dues dones decideixin lliurement contraure matrimoni a casa nostra, aquest no és encara un fet ‘normalitzat’ arreu d’Europa, fins i tot a països que, per a d’altres coses considerem molt més avançats.

Així mateix, que ningú pensi que la batalla està definitivament guanyada, aquí. Nio de bon tros. Tot el que s’ha fet, es pot desfer en un tres i no res, si no vigilem, i per això és tant important recordar(nos), que encara queda molta feina a fer en el marc de la lluita pro-drets de les persones LGBT, aquí, a la resta d’Europa, i per descomptat arreu del món, on encara hi ha països on fer allò que avui han fet desenes de parelles de dones i d’homes a Lloret de mar –és a dir, fer-se un petó en públic- està perseguit i penat fins i tot amb la pena de mort.

Que aquesta foto serveixi, tal i com els contraents han demanat, per recordar tothom que, malauradament, que dos homes o dues dones es casin encara és noticia. Tan de bo algun dia, per habitual i legalment intranscendent, deixi de ser-ho. Fins llavors, jo clamo #right2love, que tothom estimi qui vulgui, i com vulgui. Tan difícil és entendre-ho, i acceptar-ho?