En plena promoció del ‘Sayonara Sushi’ em vaig creuar a Catalunya Ràdio amb un bon amic, n’Adrià Bas. Duia una caixa. En broma, li vaig demanar si ell també estava promocionant un llibre, i em va respondre que, de fet, sí, tot i que no era seu, sinó d’una amiga, la Marina Martori. Va obrir la caixa i dins hi va aparèixer una dona nua, mig enterrada sota la sorra. Semblava morta, i no se li veien les mans. El blanc del títol, ‘Dones salvatges’, destacava sobre la sorra negra, i dues taques de color violeta, que servien de llençol per acollir respectivament el nom l’autora i l’editorial (Marcòlic), completaven aquell complex quadrat femení format per: una foto, una autora, un títol i un color. Tot plegat inquietant, i a la vegada seductor.

Ja l’havia vista abans, aquesta portada, en alguna llibreria, i vaig recordar que ja llavors m’havia enganxat.

L’Adrià es va sorprendre quan li ho vaig dir, i encara més quan vaig afegir que el tenia a la meva llista particular de llibres per adquirir per Sant Jordi. Llavors, la sorpresa va ser meva quan me’n va regalar un exemplar.

Sorprès l’Adrià, primer, i sorprès jo, després, vàrem decidir que això no ho podíem deixar així, de manera que vàrem telefonar la Marina per tal de convertir-la en el tercer vèrtex d’un peculiar triangle sorprenent. I ho vàrem aconseguir: no s’esperava, lògicament, que la truqués jo.

Tal singular situació només podia desembocar en un doble compromís: llegir el llibre, primer, i comentar-lo, després.

La primera part l’acabo de complir en el vol que m’ha dut aquesta tarda fins a Brussel.les. La segona són aquestes ratlles, que no vull acabar sense fer la següent valoració, del tot personal, i intransferible: ‘Dones salvatges’ és una obra coral, on múltiples veus, majoritàriament de dones, conformen una realitat a mig camí entre el misteri policial, la mitologia i la seducció. Un ritme trepidant i un redactat àgil faciliten la navegació per les ments, a vegades confoses i d’altres sorprenentment clarividents, de la multitud de personatges que transiten per l’obra. Massa personatges? És possible que en algun moment ho sembli, tot i que tard o d’hora tots hi acaben trobant el seu espai. I, per damunt de tot, un clam a la llibertat. Que de quina mena de llibertat parlo? Despulleu-vos, endinseu-vos en el peculiar mar que descriu la Marina, i descobriu-ho, sense por. Jo ho he fet, i me n'he amarat.