La darrera cosa que no hem de fer els catalans, i menys els som independentistes, és menystenir l’estat, la seva capital i tots aquells que viuen d’aquest concepte anomenat “la unidad de la tierras y gentes de España” en versió moderna “unidad de mercado” o “cohesión social de las diferentes regiones”. Ho dic perquè ara que la fera sembla ferida és quan esdevé més perillosa. Dit amb tota la modèstia però servidor coneix allò una mica i bona part del que ha passat i està passant no costava gaire preveure-ho. De fet en el llibre d’Oriol Malló “Diputat K”, ja ho vaticinàvem.

L’entramat trontolla

L’entramat del centralisme espanyol o si volem del nacionalisme espanyol ha quedat molt tocat en els darrers mesos. Sincerament, en algun moment vaig arribar a dubtar que la cosa s’afonés o s’asclés, però com deia aquell mític caporal de l’exèrcit espanyol de terra: les coses cauen per dues raons: pel seu propi pes o per la força de la gravetat. I al final l’amiguisme que l’entramat madrileny va practicar a Caja Madrid, ha dut aquesta entitat pel camí del pedregar. La prepotència amb la qual Esperanza Aguirre o el mateix PJ Ramírez des d’El Mundo i bona part de la nomenclatura madrilenya i popular (aquesta inclou una bona part dels ministres espanyols) tractaven la transparència del govern català que explica dia adia el seus problemes de dèficit i deute, ha quedat en ridícul silenci quan sabut el dèficit ocult del govern regional de Madrid.

El sectarisme amb el qual tractaven a Catalunya i la saturació d’inversions en la capital de l’estructura i l’estructura radial que en penja ha obligat a derrames econòmiques quantioses per part dels pressupostos públic pagats per tots, com és el cas de les concessionàries d’autopistes, fent ballar vaixells insígnia com la mateixa gran empresa de Florentino Pérez, ACS.
Però sobretot el menyspreu per la industria o el turisme coma puntals del creixement i la seva aposta per grans corporacions financeres i de serveis està trontollant i dona una pèssima perspectiva pels propers anys.

El nacionalisme espanyol com a escut

Moltes vegades m’ha tocat explicar les relacions Catalunya Espanya a estrangers. No fa gaire ho vaig haver de fer a un matrimoni sud-africà. Economistes els dos, vaig utilitzar una visió més típica de l’escola racionalista. Més enllà del problema lingüístic, cultural i nacional, no hem d’oblidar mai que és el principal problema. Però en aquests casos és útil explicar que a Madrid hi viuen prop de 500 mil famílies que viuen del centralisme. És a dir, alts funcionaris, despatxos, consultores, executius de tots els pelatges, empreses de serveis i aconseguidors de tots els colors etcètera etcètera Tots ells viuen i molt bé , del fet que totes les decisions transcendents es prenen a Madrid. Potser l’exemple més il·lustratiu és AENA i el mateix Ministeri de Fomento. L’empresa pública que gestiona els aeroports ocupa i don negoci a milers de persones, treballadors públics, externalitats i indirectes. Molts d’ells amb alts sous i oportunitats de negoci i sobretot d’agraïdes comissions. Treure’ls hi Barcelona o Mallorca és un desastre per la seva qualitat de vida. No en va, la reacció de l’actual govern espanyol davant dels dies negres és blindar encara més el control d’AENA. Dit d’una altra manera, en termes marxistes per ser més exactes, el nacionalisme espanyol és un superestructura per salvaguarda un entramat de interessos privats que depenen de la propietat pública de l’estat que n’és la infraestructura.

Es busca culpable

D’aquí també hem d’entendre que la Sra. Aguirre no només desvia l’atenció dels seus problemes de dèficit ocult i de Bankia, la banca pública del populars, si no que subreptíciament assenyala els culpables de sempre: els catalans.
Davant del ridícul europeu i internaciona
l del Govern Rajoy i de l’enfonsament del model de creixement de l’Aznarato, recordem allò “España va bien!”, la reacció contra Catalunya augmentarà, encara més! Com més pugi la prima de risc, portem molts dies instal·lats per sobre dels maleïts 500 punts! Com més forats econòmics apareguin, falta encara molt per saber de les comptes de l’estat, més senyalaran els catalans com a culpables. Així fins al paroxisme.

La bèstia està ferida, tant que fins i tot un PSOE que semblava que difícilment sortiria de la UCI, comença a creure que poden guanyar les properes eleccions espanyoles. Un PSOE, però, que pot poc aportar perquè tret d’algun intent com els primers dos anys de Zapatero, ha anat sempre a la roda política i sobretot econòmica del model especulatiu consagrat per l’Aznarato. I ara sembla que la gran alternativa política passa per posar el dit a l’ull a l’església catòlica. El partit de Rubalcaba i companyia té uns elits que també formen part de l’entramat madrileny i que duran anys alimentat na aliança amb les elits el sud espanyols.

Per tant amics i amigues posem-nos casc i cordem-nos el cinturó perquè com més cargoli la Sra. Merkel i més abissal sigui el forat espanyol: Bankia, Andalusia, Madrid, Valencia,..., més rebrem. La fi de l’Aznarato comença a ser un altre 98 per Espanya i aquesta caiguda només acaba de començar. Nosaltres però a la nostra, sense afluixar: Treball i llibertat. És a dir, cap a la independència i per l’economia productiva.