Ara la icona de moda a copiar és l’organització grega Syriza que va irrompre en les darreres eleccions hel·lèniques. Joan Josep Nuet d’EUiA ens ho recordava en el seu darrer congrés en què va ser escollit primer secretari d’aquesta organització. Herrera, Lara i alguns socialistes despistats també s’hi apunten. Tot plegat perquè les organitzacions de l’esquerra tradicional, les que provenen d’organitzacions de matriu marxista (no és el cas d’ERC) no saben com afrontar la situació actual. No seré jo qui qüestioni els principis i els objectius de la nova organització de l’esquerra grega. Ans al contrari, talment com en d’altres latituds, per exemple Bolívia, els mateixos que blasmaven Evo Morales per renegociar les condicions de les multinacionals instal·lades en el seu país –mesura absolutament justa i equitativa– ara satanitzen la nova esquerra grega per demanar el mateix. Mai Syriza ha dit que no vulgui pagar el deute ni tampoc ha dit mai que vol sortir de l’€, ans al contrari. Ara bé, el que no volen és ser víctimes de la usura.

Això de copiar models és un clàssic de la política catalana. Els independentistes ho vam fer amb el Sinn Féin irlandès, amb l'FLN algerià o més darrerament amb els processos d’independència bàltics. Avui és inevitable que ens mirem Escòcia amb una barreja d’esperança i enveja. Però més enllà dels independentistes, l’esquerra catalana també busca referents, recordem el furor que va causar L’Ulivo italià, coalició de tota l’esquerra italiana que anava des del centre catòlic progressista fins als excomunistes. Pasqual Maragall s’hi va agafar com ferro roent per intentar instrumentalitzar una coalició àmplia de l’esquerra catalana per batre Pujol a finals dels 90. En aquell moment, l’hegemonia mediàtica era en mans dels socialistes, i durant dos anys ben bons la vam ballar amb aquesta música. Recordo fins i tot que un militant d’Esquerra d’Arbeca va posar en escac una Conferència Nacional d’ERC amb una esmena demanant que ERC renunciés a les sigles i s’integrés a l’Olivera catalana. A tall d’anècdota cal dir que aquest mateix personatge ara dóna lliçons de purisme des de l’independentisme hiperventilat.

Maragall i els seu manifassers mediàtics, que en aquell moment eren legió, només cal rellegir a Puigvert o el mateix Juliana –aquest darrer se’n va anar de corresponsal a Roma quan Maragall s’hi va traslladar– van transitar de l’olivera a la idea italoamericana del Partit Demòcrata. Més recentment, Joan Saura va arribar a comparar-se amb Lula da Silva, en plena eclosió de l’estadista brasiler. El dirigent ecosocialista va arribar a dir que ICV faria a Catalunya la mateixa política de Lula al Brasil.

La història recent ens ensenya que les còpies mai són bones i sobretot per a una societat com la catalana que té pocs referents a Europa, per raons d’història, cultura i estructura social. Però sobretot, pel tracte que rebem d’Espanya. Hi ha pocs referents internacionals idèntics o similars a nosaltres.

Per això no em sembla que el model Syriza sigui apropiat per Catalunya perquè Catalunya no és Grècia. Si Catalunya fos independent –i per això hem de treballar!– estaríem tan ben situats per sortir de la crisi com ho està Dinamarca o Holanda. Però ben mirat sí que crec que el model Syriza és una cosa a tenir en compte a Espanya. Perquè una vegada el miracle espanyol s’ha fos, constructores i sectors financers es van desengrunant dia a dia, queda una economia per refer molt similar a la grega. Clar que a diferència d’Atenes, a Madrid sempre li quedarà Catalunya i l’Arc Mediterrani per vampiritzar. Dos botons de mostra, a Catalunya només s’ha executat el 35% de les inversions previstes en infraestructures mentre que a Madrid el 111%. (Ara la Sra. Sánchez Camacho ens ha anunciat que portarà 11 milions del senat per infraestructures. És a dir, amb el 35% d’execució, 3’8 milions d’€, tanta magnanimitat colonialista ens emociona!). I segon! Tal com hem defensat sempre des d’ERC, a Catalunya hi ha més inspeccions fiscal que enlloc. A Catalunya hi ha 6 inspeccions per una que es fa a Andalusia, i 2 per una a Madrid! Els grecs ho tenen pitjor que els espanyols perquè no saben on anar a gratar! Per això trobo lògic que un Cayo Lara aposti per asseure’s amb Brussel·les i renegociar-ho tot. Però en el cas català és una altra cosa, a nosaltres ens cal negociar amb l’estat i Europa el traspàs posterior a la independència.