Avui s’ha fet pública la darrera enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió. Hi ha moltes dades estimables sobre la conjuntura econòmica, política, d’estat d’ànim i de confiança en els partits polítics per encapçalar la superació de la crisi, de les crisis, en què ens trobem.

Després de l’atur i la precarietat laboral i la situació econòmica, la insatisfacció amb la política i el sistema de finançament són per segona vegada consecutiva els problemes que destaquen en tercer i quart lloc. El sistema de finançament no era vist com a problema en les onades de l’any passat, va aparèixer directament com a quart problema en el baròmetre del febrer d’enguany. Aquest fet i que un creixent 54% estiguin totalment a favor (i un 76% en major o menor grau) que les administracions catalanes passin a recaptar i decidir la distribució de tots els impostos que paguen els ciutadans i les empreses de Catalunya és fruit de l’estat d’opinió creat, de la pedagogia i de la importància que es dóna políticament i socialment a la independència fiscal per poder aturar una sagnia fiscal que llasta el benestar i la creació de riquesa i d’ocupació a Catalunya.

Creixen 5 punts respecte de fa 4 mesos (el 34%) els que pensen que Catalunya hauria de ser un estat independent i, per primera vegada, si demà es fes un referèndum per decidir la independència de Catalunya hi votarien a favor un 51% dels 2.500 enquestats. Un 51% que directament diuen que votarien que ‘sí’ perfectament extrapolable per la magnitud de l’univers de l’enquesta, que comptant que la participació no seria del 100% podria arribar al 70%, com diu l'Àlex Miquel en aquesta blocada.

El president Mas i altres membres de la direcció de CDC ja han dit que votarien a favor en un referèndum d’independència, però que ‘ara no toca’. Com recordava Vicent Partal ahir en el seu editorial a Vilaweb, la revista El Temps va fer una enquesta el desembre de 2010 als 135 diputats del Parlament de Catalunya i 58 ens declaràvem obertament independentistes (43 de CiU, 10 d'ERC, 3 de SI, una d'ICV i Joan Laporta).

La qüestió fins ara és que dels 58 diputats actuals, només 14 (i 21 diputats la legislatura anterior) hem votat favorablement a iniciatives per encetar el procés cap a l’estat propi, la resta s’hi ha abstingut. Una abstenció emparada en arguments com la ‘inexistència d’una majoria social favorable’, el ‘risc de trencament de Catalunya en dos’ o ‘les bondats d’un estat federal’. L’evolució de les dades sobre l’estat d’opinió envers l’espoli fiscal i l’espoli social corroboren que afrontar i explicar amb claredat els problemes que genera la dependència de l’Estat espanyol fa minvar les prevencions i la por a votar en un referèndum d’independència, i a votar-hi afirmativament.

Un 64% dels diputats del Parlament de Catalunya estem per tenir la caixa i la clau de la caixa respecte del 76% de la ciutadania i un 42% dels diputats es declaren independentistes respecte d'almenys el 51% de la ciutadania que declara que votaria ‘sí’ en un referèndum. Les excuses per no dir les coses pel seu nom i les pors s’esgoten.

Aquest mes de juliol debatrem, proposarem i votarem al Parlament un mes més sobre les mesures d’austeritat i les retallades del Govern de la Generalitat que plouen sobre mullat sobre les classes populars, treballadors precaritzats, aturats, pimes i autònoms d’aquest país; aquest mes de juliol debatrem, proposarem i votarem al Parlament per fi sobre el model de concert econòmic propi que ens reclama que plantegem a Madrid ¾ parts de la ciutadania.

Però una majoria parlamentària no pot eludir de debatre sobre el procés de negociació del concert i què fer si s'acaba aquest procés amb resultats negatius. Ni pot eludir de debatre sobre cap a on anem amb uns poders espanyols incompetents per resoldre la crisi però que són altament competents limitant-nos per la via dels fets els recursos econòmics, la capacitat de decisió competencial, el nostre model escolar. Cap a enlloc, cap al pacte del no ser, de l'ofec i la gana després d'intentar-ho TOT, és oportú recordar-ho ara que fa 2 anys de la sentència del TC sobre l'Estatut de Catalunya.

El debat no pot estar eternament pendent fins que per ciència infusa i per l'esforç d'alguns la consciència social que reclami un estat propi sigui equiparable al 75%, cal parlar-ne, l'independentisme dels desitjos utòpics o del 'wait & see' no ens durà a la independència que ens cal.  I si la resposta a l’ofec a les classes populars d’aquest país ja no podrà ser posar el retrovisor o que no hi ha alternativa -perquè n'hi ha i l'hem presentada, explicada i raonada i ho continuarem fent cada dia-, la resposta a una negativa del Govern espanyol al concert econòmic a la catalana no podrà ser avançar eleccions o elaborar ves a saber quina llei d’hisenda pròpia dintre del model vigent. La resposta l’haurem de donar no només els diputats que hem votat favorablement a l’estat propi fins ara, la resposta l’haurà de donar una majoria parlamentària encapçalada per CiU: passar de les enquestes a posar data a la democràcia, a convocar el referèndum sobre l’estat propi.

Perquè la Catalunya d'ara necessita tots tres debats, que són compatibles, necessaris i complementaris, i els hem de tenir. Perquè la Catalunya del segle XXI necessita i està preparada perquè l’hi preguntin sobre què vol ser per ser gran, i els diputats han d’estar-ho també, sense límits.