En defensa de les quinze resolucions que hem presentat Esquerra al Parlament i posicionament sobre la resta de grups del debat específic sobre la tercera onada de retallades

Dir en primer lloc que sembla que una conclusió comuna del debat d’ahir, i lamentablement potser una de les poques, és que la crisi limita cinc anys després del seu esclat la capacitat dels governs i de les institucions a l’hora de recuperar l’economia, l’ocupació, el consum i els nivells d’ingressos de les administracions que han caigut en picat.

Però el problema, segons el nostre grup parlamentari, no és només com n’és de dura aquesta crisi –que ho és, i molt–, i com sortir-ne d’aquesta crisi –que és complicat, i molt–, sinó que lamentablement ni Govern ni tampoc amb els mandats que surten d’aquest Parlament no són capaços ni d’explicar com volem que sigui el futur a mitjà i llarg termini a la ciutadania que hi viu, i que a més a més es prenen decisions o es dóna suport a polítiques a Madrid, al Congrés de diputats, que tampoc no s’entenen des de l’afavoriment dels interessos dels catalans i de les catalanes: la reforma dels reials decrets llei d'educació i sanitat, de no voler-la recórrer, la reforma laboral, etcètera, etcètera.

El problema és que és cert que convé denunciar uns pressupostos de l’Estat i unes mesures estatals que són recentralitzadores i centrifugadores de dèficit cap aquí, i que van en contra del que són locomotores del progrés econòmic de l’Estat, que curiosament són Catalunya, les Illes i País Valencià, i nosaltres en diem País Valencià sempre i a tot arreu. En un moment que és altament delicat. Avui sembla que en prosperar parcialment la nostra resolució número 2, aquesta denúncia la farà novament aquest Parlament.

Perquè és cert que també convé denunciar l’espoli fiscal que és constant en el temps, com fem en la nostra resolució número 5, que és un espoli que asfixia el desenvolupament de la nostra economia i les estructures sobre la qual se sustenten els serveis públics de Catalunya.

Però no ens enganyem. També convé dir que malgrat això, després de dos pressupostos de la Generalitat i un any i mig d’activitat del Govern i del Parlament, les receptes aplicades no han estat efectives, ni per complir els objectius de dèficit fixats, ni per reactivar l’economia i el consum, ni per aturar la destrucció de llocs de treball, ni per sortir de la recessió ni per millorar les polítiques d’ingressos i de despeses. I a Esquerra concloem que aquesta tercera onada retallades i de privatitzacions tampoc no és la recepta adequada.

Per això no donarem suport després a la convalidació del decret llei que es debatrà i que defensarà el company Sergi de los Ríos, i per això defensem que és imprescindible i urgent arribar a acords que reorientin aquestes polítiques; i a més a més d’arribar a acords, complir aquests acords, no estaria malament en aquest Parlament. Nosaltres defensem que cal canviar estratègies. Si les receptes no funcionen s’han de canviar estratègies, no anem persistint en errors. Canviar estratègies, com? Incrementant ingressos a curtíssim termini, una negociació del concert econòmic a curt - mitjà, i bastir en paral•lel un país diguem-ne d’oportunitats i amb una llum al final d’un túnel que no se sap explicar, al final d’un túnel basat en dos grans eixos: el reforç dels serveis públics i suport real, no virtual, a l’emprenedoria, a l’ocupació i a l’economia productiva. Ja ho saben, vostès, no és la primera ni la segona vegada que ho plantegem i que ho debatem, això.

Les resolucions que hem presentat sobre polítiques d’ingressos i de despeses van orientades a aquests objectius que ara els deia, aquests dos eixos. Per tant ni euro per recepta, confiscador de les pensions de jubilació de tantes i tantes persones, ni tampoc un vague, imprecís, agafat pels pèls repensar-lo a final d’any, ni un repagament sanitari imposat per l’Estat, ni més retallades educatives ni universitàries, ni a les polítiques d’acollida (que hem transaccionat una resolució per reorientar l’incompliment del Govern amb la Llei d’acollida i la llengua d’acollida), ni retallades als ens locals, ni a la pobresa, sinó que el que cal és garantir una xarxa de seguretat per evitar el risc d’exclusió social i econòmic. Ni tampoc privatització i regal de beneficis d’empreses de la Generalitat que són solvents, i pidolar per a la instal•lació d’un macro complex de joc i ressort com Eurovegas, que no ens convé per múltiples raons que hem adduït, que adduïm i que adduirem.

I no és menor, no parlem només de recursos sinó d’actituds, ho diem sempre. Cal incrementar el diàleg, el consens en la presa de decisions amb el Parlament. I respondre als plantejaments que fem l’oposició, no com ahir en el debat, que va semblar que parlàvem per a ningú, que fèiem un monòleg aquí els grups parlamentaris. Un diàleg amb la societat, perquè és que és higiènic democràticament, i fa coresponsabilitzar-se a tothom de les decisions que es prenen. Perquè això dóna lideratge. Per això considerem que és necessari que es debati i que es doni tràmit al referèndum amb la ciutadania de Catalunya que han demanat els agents socials i sindicals sobre el garantiment de la inversió en educació, en sanitat i serveis socials públics, en polítiques de reactivació econòmica i d’increment d’ingressos propis provinents d’una fiscalitat més justa i més redistributiva, a les quals caldria sumar-hi certament la pràctica eliminació del dèficit fiscal i la gestió de tots els impostos que es generen a Catalunya. I diàleg amb els treballadors públics, perquè cal replantejar de manera consensuada i honesta les retallades que se’ls han estat aplicant.

I finalment, ser conscients que tenim totes les capacitats per ser capdavanters d’allò que ens plantegem o de gairebé tot allò que ens plantegem com a país. I també per fer una ràpida recuperació i deixar enrere la crisi econòmica, però que la dependència de l’Estat espanyol i el drenatge continu de la riquesa pel país i les seves capacitats ens tenallen constantment. Per això cal que tots en siguem ben conscients, ho compartim o no ho compartim, ens faci por o no ens faci por, pensem que ara toca o ara no toca, que la necessitat d’un estat propi esdevé més enllà de raons democràtiques i de futur per la nostra llengua, per la nostra cultura un imperatiu que cal per garantir la viabilitat de la cohesió i les possibilitats de progrés de la societat catalana en un moment en què ens trobem.

Per tant, hem de començar en paral·lel al que he exposat a dialogar amb la societat, treballar per una majoria social, per aconseguir per vies pacífiques i democràtiques un estat propi, i per altra banda discutir en paral·lel de manera rigorosa, seriosa, els passos imprescindibles per exercitar d’una vegada i deixar de proclamar-lo tantes vegades el dret a l’autodeterminació i a assolir-lo amb èxit.

Avui dissertava, disserta Ferran Requejo en un article al diari, i ho compartim, que el Govern ha decidit apostar per la negociació amb l’Estat d’un model basat en una hisenda pròpia per acabar amb l’espoli –Esquerra hi donem suport en aquesta ambició–, però que es dóna una situació ben paradoxal: que les dues parts, Estat i la part catalana, semblen convençudes que no hi ha possibilitat d’arribar a un acord. I acaba Requejo el seu article així: «En poc temps ens jugarem molt futur. La independència ja no és una qüestió d’emotivitats sentimentals sinó de racionalitat econòmica i de raonabilitat política i moral. Aquest ja no és un tema de mer pragmatisme sinó de justícia col•lectiva i internacional.» Pensem-hi.

I ja acabo. Les resolucions d’Esquerra busquen marcar el camí a curt i mitjà termini que creiem honestament, no donem lliçons, senyors del Partit Popular, que aquesta és la millor recepta; és la nostra. Nosaltres creiem honestament que aquestes resolucions són un camí a curt i mitjà termini clar i que convé i és necessari per al país i la seva gent.

I també anuncio que donarem suport a les resolucions dels altres grups que coincideixin en aquesta línia que els he explicitat i amb els objectius que els he explicitat. I espero i desitjo, o esperaria i desitjaria, millor, que les nostres resolucions obtinguessin un resultat satisfactori. Els demano que encara hi són a temps, se les llegeixin atentament i que repensin el vot que puguin tenir a priori doncs ja pensat, que hi donin suport, i a veure si d’una vegada per totes aconseguim sortir d’aquest atzucac en què ens trobem.

Moltes gràcies.