Avui, 28 d'agost, la Generalitat ha demanat el "rescat" al govern central. És a dir, ha demanat a l'Estat que li deixi uns diners perquè amb les transferències corrents a compte dels impostos dels catalans, la Generalitat no en té prou per pagar els seus deutors.

Per què hem demanat aquests 5.000 milions? Bàsicament per poder tornar els "bons de la Generalitat" que vencen al novembre. La Generalitat no té diners per tornar-los i com que no podem tornar a emetre deute per fer front als venciments, hem hagut de demanar a l'Estat que ens deixi els diners. És a dir com que els "mercats" estan tancats (inclosos els ciutadans catalans que fins ara havíem deixat diners a la Generalitat), hem de recòrrer a l'Estat. Ara bé, ¿els diners que ens deixa l'Estat són part dels impostos que paguem els catalans, com diu el portaveu del Govern, Quico Homs? No, no ho són. Aquests diners provenen de l'endeutament de l'Estat que, a ell sí, encara li presten diners i per això ens els pot prestar a nosaltres. És a dir, no és que ens tornin diners nostres sinó que ens deixen una part dels diners que ells han demanat prestats.

Com que tota aquesta discussió ve a tomb del pacte fiscal i de si en el moment de crisi actual seguim tenint o no dèficit fiscal, adjunto un article que em van publicar a "El Triangle" abans de vacances.


PACTE FISCAL? PARLEM DE NÚMEROS!



Aquesta setmana s’ha votat al Parlament la proposta de Pacte Fiscal que ha presentat el govern d’Artur Mas. En el moment d’escriure aquestes línies encara no sabíem el resultat final de la proposta però sí que estava ben clar que el govern de CIU volia votar una proposta que inclogués una agència tributària pròpia (i única) que recaptés tots els impostos que paguem els catalans i que després negociés amb el govern central una contribució en base al que l’Administració General de l’Estat (AGE) inverteix o transfereix a Catalunya, més una quota de solidaritat amb la resta d’Espanya.

Tot aquest debat es fa, però, sense atendre als números concrets del que paguem els catalans i del que retorna. Fa uns mesos es van publicar unes balances fiscals que deien que el dèficit mitjà anual de Catalunya es situava entre els 12.000 i els 16.000 milions d’euros anuals. Però el que Catalunya aporta i rep varia molt cada any. I en temps de recessió com ara, la realitat és ben diferent. Parlem, doncs, de números!

Pensem què passaria si la Generalitat recaptés tots els impostos i amb ells hagués de cobrir, no només la despesa de la Generalitat sinó totes les inversions i transferències que fa l’Estat a Catalunya.

L’any 2010 els catalans vam pagar 31.169 milions d’euros en impostos a l’Agència Tributària. Ara bé, només el pressupost de la Generalitat va pujar a 32.592 milions. Si a això li sumem els més de 3.500 milions que l’Estat va invertir a Catalunya en infraestructures aquell any i els més de 3.000 milions que va transferir als ajuntaments catalans, a més d’altres transferències i inversions menors, ens adonaríem que el que van invertir i gastar entre l’Estat i la Generalitat a Catalunya va superar els 40.000 milions d’euros. Per tant, si recaptéssim tots els nostres impostos i ens féssim càrrec de totes les inversions i transferències, ens hauríem hagut d’endeutar per uns 9.000 milions, aproximadament l’endeutament anual de la Generalitat. I tot això sense comptar la Seguretat Social. Segons dades de 2009, els catalans vam rebre de la caixa única de l’Estat 1.200 milions més del que vam aportar...

Per tant, en aquests moments el problema no és que paguem massa i ens tornin poc. El problema és que amb els diners que paguem els catalans no n’hi ha prou per cobrir tot el que gasta o inverteix la Generalitat i l’Estat a Catalunya. Per tant, si ara tinguéssim Agència Tributària pròpia, també hauríem de recórrer a un alt nivell d’endeutament per poder finançar totes les despeses.

Vol dir això que no existeix el dèficit fiscal? En els darrers tres anys no ha existit. Ara, en els anys de bonança, evidentment que existia. Els anys 2006 i 2007, per exemple, els catalans vam pagar en impostos a l’Estat entre 17.000 i 20.000 milions més del que rebíem després en inversions i transferències. El 2008 ja es va reduir bastant, fins als 10.000 milions aproximadament, perquè vam pagar menys i vam rebre més, però l’any 2009 el dèficit pràcticament va desaparèixer. L’any 2009 ja vam rebre tant, o fins i tot més, del que vam aportar. I en els dos darrers anys aquesta tendència s’ha agreujat.

Per tant, en el debat sobre el pacte fiscal no hem de perdre de vista la situació econòmica actual a Catalunya. Ens convé un nou sistema de finançament per quan torni a haver-hi creixement? Sí, sens dubte. Ara, segons com negociem el pacte fiscal per als proper anys, el nou sistema pot acabar sent el negoci de Robert amb les cabres... I per tenir una cabra negra (i singular), l’Agència Tributària pròpia, els catalans encara acabarem rebent menys diners dels que rebem ara...