Demà farà 35 anys de la gran manifestació de l’Onze de Setembre en què persones vingudes d’arreu, de totes les edats, classes i condicions, cridaven ‘Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia’. Hi vaig anar amb el pare i un amic seu; m’arrapava a la seva mà, crec que conscient, amb 9 anys que tenia, que formava part d’alguna cosa grossa. Hi penso enguany, que de ben segur s’igualarà o se superarà aquella primera manifestació històrica a Barcelona, enguany que no hi seré, perquè un ésser ben petit se m’arrapa a dins i d’aquí a poques setmanes ha de treure el cap en un país que farem finalment lliure i en què finalment han de ser lliures els seus fills.
‘Aquella cosa grossa’ de fa 35 anys ha passat a millor vida, l’autonomisme és mort, el mataren els que el crearen per adormir les aspiracions de llibertat dels catalans. La de demà serà la primera manifestació massiva inequívocament independentista a Catalunya, 35 anys després. Hi vindrà gent d’arreu, de totes les edats, classes i condicions sota un mateix lema ‘Catalunya, nou estat d’Europa’. Hem arribat fins aquí després d’anys de pors, d’acomplexaments, de resistències, de camins intermedis, però també de molta pedagogia, de construir estat pas a pas, d’arguments i d’ofec davant el pes de la realitat i dels esdeveniments. N’hi ha que continuen resistint-s’hi fins a fregar el ridícul, com el primer secretari dels socialistes catalans o el
primus inter pares de CiU a Madrid, contradient i no pas per primer cop allò que diuen que defensen com a bé suprem, sigui des de l’humanisme democratacristià o des de la socialdemocràcia: els interessos de la majoria dels catalans i catalanes, la cohesió social.
‘Serem sols un país lliure si som lliures els seus fills’, diu Llach; però arribats fins aquí, només podrem ser lliures els seus fills si vivim en un país lliure. Només podem garantir plenament la cohesió social si som un país lliure en una nació lliure.
El dia 12 molta gent s’interpel•larà i ens interpel·larà amb un nou ‘I ara, què?’
I la resposta no pot ser ‘La vostra força al carrer ahir ens dóna força per negociar el pacte fiscal’ o ‘La vostra força al carrer ahir ens encoratja a lluitar per un encaix amb Espanya’. La resposta hauria de ser ‘La vostra força ens empeny a asseure’ns partits i representants socials carregats de coratge, de generositat i de llargada de mires i traçar un full de ruta rigorós per donar resposta a allò que necessitem i ens mereixem: un estat lliure i social dins d’Europa’. I fer-ho amb el poble, no pas sense el poble: preguntant, consultant. Qui té por de preguntar, qui té por de més democràcia, qui té por d’un referèndum?
Publicat al
Tribuna.cat