La reacció del nacionalisme espanyol a l’avenç independentista plasmat en la manifestació del dia 11 de setembre ha estat diversa i variada. Des d'aquells que demanen a brams que la Brunete desfili per la Diagonal com al gener de 1939, fins aquells que exhibeixen la Constitució Espanyola com si fos la Bíblia o l’Alcorà i, per tant, demanant de facto la intervenció de l’exèrcit passant pels qui volen suspendre les institucions catalanes.

Pocs són els espanyols demòcrates i comptats amb una mà els que defensen el dret de Catalunya a ser un país independent. Sortosament n’hi ha, i cal agrair-ho sense fer cap tipus d’escarafalls. Però hi ha una esquerda que el nacionalisme espanyol va gratant i que cal tapar si no volem que el procés perdi credibilitat. I aquesta esquerda es diu corrupció. Aquest darrer divendres, a l’edició catalana del País, l’intel·lectual proper a Ciutadans Andreu Jaume identificava nacionalisme català i corrupció. En l’article defensava la teoria aquella tan coneguda que el patriotisme és el refugi dels pocavergonyes. I en aquest, el suposat procés independentista és utilitzat per Mas per tapar la corrupció. Des del cas Banca Catalana fins el cas de les ITVs, el nacionalisme espanyol ha creat un fil discursiu per atacar l’independentisme. Perquè, que ningú no s’equivoqui, ells ens posen a tots al mateix sac, nacionalistes, sobiranistes i independentistes. No hi ha matisos. Fan igual que els franquistes quan en els processos sumaríssims del 1939 condemnaven i empresonaven inclús aquells militants o simpatitzants de la Lliga Catalana o simplement catòlics de base que fins i tot van lluitar en el bàndol feixista o van patir la violència dels incontrolats a la rereguarda republicana. El nacionalisme espanyol no distingeix, per molt que una veterana analista madrilenya com Soledad Gallego Díaz digui que els pecats dels catalans sigui pensar que tots els espanyols són ultres o totalitaris. De demòcrates a Espanya n’hi ha, com a Catalunya hi ha feixistes. Però els fets són inamovibles: quants espanyols van sortir al carrer quan es va començar a retallar l’Estatut nou? Quants s’han plantat davant dels atacs a la llengua i la cultura catalana? Que Pérez Rubalcaba parli ara de recuperar les parts de l’Estatut català del 2005 anul·lades pel Tribunal Constitucional és un sarcasme. Un acte de cinisme més, perquè quan el TC va actuar ell formava part del Consell de ministres del Govern espanyol i no van fer res de res...

Si el Govern i el partit de Mas juguen net amb el procés independentista, entre d’altres prioritats, han de tapar qualsevol esquerda que faciliti deslegitimar el procés cap a la independència. En cas contrari, ens ho posen molt difícil. Ja hem donat prou mostres de bona voluntat quan unilateralment vam decidir no avalar la compareixença del President de la Generalitat al Parlament pel cas del Palau de la Música i el finançament de CDC. Per què? Doncs perquè l’objectiu del nacionalisme espanyol, com el de Populars i Ciutadans, és minar les institucions catalanes i no lluitar contra la corrupció. La corrupció els importa un rave. L’objectiu és identificar catalanisme i corrupció. Com si l’espanyolisme estigués net de culpa. El partit amb més imputats és el PP, i no cal ni posar exemples perquè tots els tenim al cap. ERC té un full de serveis de lluita contra la corrupció impecable. Tres exemples ben clars: primer, el paper d’ERC a la Comissió d’investigació pel cas Palau de la Música, –vegin sinó les intervencions del Diputat d’ERC, Pere Bosch, les més documentades i les més aclaridores sobre la mala praxis de CDC. O també en el cas Palau, ERC va ser l’únic partit a l’Ajuntament de Barcelona que va denunciar les irregularitats i il·legalitats en la construcció de l’hotel. Segon, la creació de l’Oficina Antifrau, malgrat els entrebancs de la majoria de partits, i tercer, l’eliminació de les donacions anònimes a partits polítics impulsat pel Grup parlamentari d’ERC a Madrid.

Si Artur Mas i els seus juguen net, si volen que ens en sortim en el procés cap a la independència, no pot haver-hi fissures ni ambigüitats. El procés serà molt dur i complex i no el podrem afrontar amb garanties d’èxit arrossegant una pesada motxilla. Claredat i transparència: calendari, compromisos i pas ferm en el procés cap a la independència. Joc net, honradesa i bon govern, sempre al servei de la majoria social del país. I, finalment, audàcia, determinació, voluntat de sumar i de cercar totes les complicitats interiors i internacionals.