Avui, com mai, ens calen projectes i propostes politiques que ilusionin, que ens facin somniar, que (ens) donin esperança. 

Fa uns dies Daniel Cohn-Bendit, parlava, a Barcelona, de com en 30 anys cap estat europeu, per ell sol, pintarà res al món. Qui manarà seran la Xina, Rússia, els Estats Units, Brasil, o l'Índia. Per tant, Europa, serà tal, o no serà res. Es una qüestió sobirania. Però no només respecte les altres potències, sinó també respecte dels grans problemes globals actuals. El gran repte és recuperar la sobirania politica (i quan dic politica, dic democràtica) sobre l'economia i sobre les estructures financeres. Així com d'afrontar millor els grans reptes ambientals i climàtics globals. I això, avui, no es pot fer a escala estatal, sinó que s'ha de fer amb estructures, insisteixo, democràtiques, però a escala supraestatal, i, almenys, europea, sinó mundial.

Europa sí, però quina Europa?

No la dels homes del vestit negre, la troika, les institucions opaques i ademocràtiques, la del paradigma neoliberal, la dels 27 exèrcits i 1 milió i mig de soldats.

Sí, en canvi, la de les institucions democràtiques, l'estat del benestar, la responsabilitat (i el lideratge) social i ambiental, la paradigma dels drets i les llibertats, que regula a escala europea i amb institucions controlades per la ciutadania la politica econòmica, la política monetària, la politica fiscal, la que té un Banc Central Europeu que pugui fer polítiques antícicliques i antirecessió, ...

En definitiva: sobirania europea versus sobirania dels (actuals) estats-nació. I això implica, esclar, que els Estats es veuen abocats (i això és el que defenso), a perdre sobirania cap a aquesta Europa, que no és la d'avui. Cap a una Europa en què hi hagi, per exemple, dues cambres representatives: un Parlament directament elegit per la ciutadania amb plena capacitat legislativa (també d'iniciativa) i una cambra territorial, senatorial, en què els estats representats no necessàriemant haurien de ser els actuals Estats-nació que formen la UE.

Cohn-Bendit parla de l'Europa postnacional, de la federació d'estats europeus. Compro. La pregunta, en tot cas (i li he posat nombroses vegades), és: quin seria, aquí, l'ens a federar?

En altres paraules, si les competències que avui té l'estat espanyol, volem, vull, que siguin transferides a aquesta europa més sobirana i democràtica, no és més lògic que llavors realitats nacionals i legislatives singulars, com Catalunya, participin directament, al costat d'Espanya, i altres, en les estructures federals d'aquesta eventual Federacio d'Estats Europeus?

Per a mi la resposta només pot ser una: democràcia, referèndum, consultar gent.

Volem que Catalunya sigui un estat, partint de la base que els actuals estats han de cedir sobirania cap amunt, cap a un marc europeu més democràtic? O no? Jo sí.

I no parlo de nacionalisme, sinó de simple subsidiarietat, de determinar quina sobirania volem a cada nivell. Parlo, en essència, de com construïr sobirania amb democràcia. I de com construir, que no destruir, a partir de somnis. I de ser conscients que, per avançar, cal tenir clar el rumb, i el port de destí, sabent que aquest port no serà res més que un nova escala, cap a nous somnis.