El diari El País d’aquest diumenge ens ofereix tota una declaració d’intencions sobre els conceptes de llibertat, democràcia i liberalisme. N’hi ha per llogar-hi cadires.

Primer, la portada: “La UE observa con preocupación el litigio desatado en Cataluña”. El rotatiu madrileny posa aquesta preocupació en boca d’un funcionari europeu. No en diu el nom. I potser mai sabrem si és un funcionari espanyol o bé és una llicència que utilitza el periodista. Però potser allò més curiós del cas és que es vulgui donar rellevància a la preocupació europea. Perquè el que és extraordinari per part de la premsa de Madrid és que es vulgui fer notar allò banal: si Catalunya esdevé independent és ben cert que la UE tindrà un problema. I no serà tant la permanència o no del nou estat català a la Unió Europea com la caiguda econòmica d’Espanya que quedaria al nivells de Grècia i Portugal. Per tant, dir que les autoritats comunitàries estan preocupades per l’augment de l’independentisme a Catalunya és la cosa més òbvia del món. Potser a les autoritats europees els preocupa encara més la insolvència dels governs espanyols, tant el de Zapatero com el de Rajoy, i evidentment això no els invalida per seguir exercint.

Segon, l’article de l’exdirector i president d’El Periódico Global en espanyol: Juan Luis Cebrián ens il·lumina el camí a seguir. En un article titulat “Escolta Catalunya” pretén aconductar-nos. El títol és en català i deu ser de les comptades vegades que la llengua catalana té presència a les edicions espanyoles del diari. No puc deixar de recordar que el magnífic diari que van fundar Polanco i Cebrián és el millor exemple del menyspreu que l’elit espanyola ha tingut per la llengua i la cultura catalanes. Només cal mirar el suplement literari Babelia, suplement de prestigi en la cultura castellana. Mai, mai, mai han tingut la voluntat de deixar un espai, per minúscul que sigui, a la cultura catalana, per no dir la gallega o la basca. Les cultures considerades inferiors no tenen futur. I un projecte nacional com va representar EL PAIS des del seu naixement té una llengua nacional. La resta sobra.

Cebrián en el seu article ens avisa. Si Catalunya continua així ja ens amenaça amb el desastre del 6 d’octubre o amb “despertar la fiera del nacionalismo espanyol” (com si s’hagués adormit mai!). Però el més curiós és el seu concepte de democràcia. Per a ell el que fonamenta la democràcia és l’immobilisme, l’ataràxia total, la defensa de l’estatus quo. Segons ell la reivindicació catalana no és real, és pur populisme rampant. I deixa ben clar que Catalunya no pot ser independent encara que hi hagi una majoria que ho demani, a més d’afirmar que el concert basco-navarrès és suportable però el català no. Arguments d’alt nivell i rigor.

El problema dels nacionalistes espanyols com Cebrián, endormiscats o no, és pensar-se que la raó es basa en les armes. En el fons la defensa de l’estatus quo que fan quan li neguen a Catalunya cap dret o cap possibilitat de ser independent, la fan des de l’estat de fet, no el de dret. Quan Cebrián, i molts com ell, ens diu que els catalans hem d’aguantar per força aquest estrany concepte de solidaritat interregional, ho fa des de la imposició demogràfica, no la democràtica. Està dient el mateix que la senyora Sáez de Santamaria quan diu que si hi ha un referèndum d’independència han de votar tots els espanyols. L’argument és tan senzill com barroer: nosaltres som més i els catalans us heu de fer fotre.

Però hi ha un argument que resulta fins i tot miserable: afirmen sense cap vergonya que Espanya és inviable econòmicament sense Catalunya, un desastre social, vaja! Però són incapaços d’apel·lar a l’autoestima com a nació espanyola per sortir-se’n sols, treballant més i millor. Sempre hi ha d’haver-hi algú que està obligat a pagar la festa. Els catalans o la senyora Merkel.

Al final i després d’explicar-nos que no podem fer res, el president d’El País ens parla d’una Espanya federal. S’ha de tenir molt poca vergonya per sortir ara amb això després de la campanya que el grup de comunicació va fer contra l’Estatut nou i a favor de la retallada. S’ha de ser molt poca solta per venir-nos ara a descobrir el paradís federalista quan ells no se l’han cregut mai. Cebrián, com Felipe Gonzalez , Guerra i Rubalcaba formen part d’aquella camada de joves nacionalistes espanyols que van beure de les fonts d’Ortega i Gasset. La seva obsessió per vertebrar Espanya ha estat constant i en aquesta idea el federalisme no hi cap. De fet no hi cap ni Catalunya ni la seva llengua, només es limiten a “conllevar el nacionalismo catalán”, com va deixar ben clar el filòsof espanyol. Un dia Rodríguez Zapatero em va dir que ell enterraria Ortega, i mentre els seus deixebles campen per les Espanyes ell jau uns quants metres sota terra.

La prova que Cebrián practica la “conllevancia” amb Catalunya és que supedita la reivindicació independentista a un problema econòmic, és a dir de finançament. El fet que en tot el seu llençol d’aquest diumenge no parli de la llengua ni la cultura el delata. La voluntat de milers de catalans independentistes no és només econòmica i/o fiscal, és nacional, i això ho inclou tot, també la cultura i la llengua.

Per rematar-ho, el far del post-il·luminisme tracta de “mente calenturienta” aquells que defensen la viabilitat de la Catalunya independent. És a dir, que una pila d’excel·lents economistes són uns ximples, passant per un premi Nobel d’economia i la intel·ligència nord-americana. Però la darrera frase de Cebrián és aclaridora: “la independencia, lejos de ser cara o barata, empujaría a toda la Península hacia la condición de la pobreza”. Aquí, amics meus, rau la mare dels ous, i què els passi als catalans de Sarrià, Sant Cosme de Cornellà o Tremp els importa un rave. El que els preocupa és la viabilitat del seu xiringuito i aquest es diu Espanya o si voleu diguem-li Madrid. La paraula solidaritat esdevé un pretext pel manteniment d’un estatus quo de les elits espanyoles i això és el que els preocupa en aquest moment. Perquè el miracle espanyol està tocat de mort.

Tercer, un concepte estrany de liberalisme: en el mateix diari del diumenge podem llegir una meravellosa i tendra hagiografia del gran escriptor Mario Vargas Llosa sobre la figura d’Esperanza Aguirre on afirma: ”con ella jamás se hubiera hundido España en la crisis que hoy padece”. A part de definir-la com la Joana d’Arc del liberalisme. D’acord que no és la línia oficial del diari, només és un article d’un humil col·laborador, però està tot dit! Bona nit i tapa’t!