Aquesta és una blocada feta amb l’estómac, sí senyor! No penso enganyar ningú, ho dic d’entrada. El tractament de la majoria de mitjans de comunicació de la detenció de Jordi Ausàs es pot definir com un autèntic linxament. Sobretot ara que l’Audiència de Lleida revisa a fons el tracte i l’enfocament que Jordi Ausàs va rebre dels jutjats de La Seu d’Urgell. No tocava presó perquè no hi havia cap risc de fuga, i la fiança va ser desmesurada. La instància judicial superior ha decidit retornar la fiança a Jordi Ausàs.

Vist amb perspectiva és brutal comparar el tracte mediàtic, els titulars i el nombre de caràcters, els minuts de televisió i ràdio de la detenció amb dues notícies que a posteriori s’han generat sobre aquest cas. La més bèstia és la darrera, però pel mig va passar un fet que la majoria de mitjans van passar per alt. El que era el suposat cap del grup organitzat de contraban i fugit a Andorra durant setmanes es va acabar entregant. Resultat: un parell d’hores a comissaria i al carrer sense fiança. Comparin el tracte que va rebre Jordi Ausàs i, sobretot, si us plau, opinin. Cosa que gairebé no ha fet ningú.

I quan apareix la resolució de Lleida, alguns mitjans, i especialment la televisió pública de Catalunya, calla i omet la notícia.

Els periodistes han de fer la seva feina, a voltes ens agradarà o no el que publiquen, amb els anys he après a acceptar que aquestes són les regles del joc. El que és notícia i el que no parteix de factors prèviament establerts i d’altres que són inescrutables. Però el mínim que podem fer és exigir una mica de professionalitat i equanimitat. Ningú treu transcendència ni importància al fet que un exmembre del govern es vegi implicat en un cas com el que estem parlant, però el tracte de la notícia setmanes després i vistos els darrers esdeveniments, a mi, m’ha indignat.

M’ha indignat perquè la presumpció d’innocència es ventila amb massa facilitat, perquè la descompensació entre l’impacte inicial i el seguiment del cas és brutal i el tema es tracta amb absoluta frivolitat i perquè, al capdavall, estem parlant de persones.

Mon pare em va dir un dia que hi ha una cosa pitjor que la malaltia, caure en mans d’un jutge o un fiscal que t’odia, i crec que tenia raó. I quan encara tingui més cabells blancs li diré als meus fills el que va sentenciar el seu avi, però segurament hi afegiré que encara es pot complicar més amb una colla de periodistes frívols, salvant-ne les excepcions, que n’hi ha!

Ja ho he dit!