Des que es va fer públic que en Josep Lluis Carod-Rovira, n'Ernest Maragall, en Josep Ramoneda i jo mateix participàvem en un acte conjunt al Col.legi de Periodistes (presentats per JM Balcells), han proliferat especulacions i comentaris de tota mena. Val a dir que és més que comprensible que així sigui, i també que, com és lògic, els qui hi participàvem érem conscients que passaria.

Malgrat totes les etiquetes que ens van penjar (algunes de prou originals, ho reconec, encara que no necessàriament acurades) l'única cosa certa és que érem quatre persones a qui se'ns havia convidat a reflexionar en veu alta sobre com veiem el futur de l'esquerra nacional.

En definitiva, quatre visions, quatre maneres d'entendre una necessitat: construir un espai d'esquerra nacional que tingui la capacitat, la força i la voluntat de fer polítiques diferents a les avui preponderants a Catalunya, però també a Europa. 

Gràcies als amics i amigues de Vilaweb, comptem amb un registre en vídeo del debat que permet comptar amb una idea més exacta del què es va dir:

    



He de dir que la meva intervenció es basa en algunes idees que ja fa temps que, d'una manera o una altra, vaig disseminant arreu, com per exemple en l'apunt Parlem de somnis (del 22 de setembre), i que a grans trets es resumeixen de la següent manera:

"Avui, com mai, ens calen projectes i propostes polítiques que ilusionin, que ens facin somniar, que (ens) donin esperança. Fa uns dies Daniel Cohn-Bendit parlava, a Barcelona, de com en 5 o 10 anys cap estat europeu, per ell sol, pintarà res al món. Qui manarà seran la Xina, Rússia, els Estats Units, Brasil, o l'Índia. Per tant, Europa serà tal, o no serà res. És una qüestió de sobirania. Però no només respecte les altres potències, sinó també respecte dels grans problemes globals actuals. El gran repte és recuperar la sobirania política (i quan dic política, dic democràtica) sobre l'economia i sobre les estructures financeres. Així com d'afrontar millor els grans reptes ambientals i climàtics globals. I això, avui, no es pot fer a escala estatal, sinó que s'ha de fer amb estructures, insisteixo, democràtiques, però a escala supraestatal, i almenys europea, sinó mundial.

Europa sí, però quina Europa?

No la dels homes del vestit negre, la troika, les institucions opaques i ademocràtiques, la del paradigma neoliberal, la dels 27 exèrcits i 1 milió i mig de soldats.

Sí, en canvi, la de les institucions democràtiques, l'estat del benestar, la responsabilitat (i el lideratge) social i ambiental, la paradigma dels drets i les llibertats, la que regula a escala europea i amb institucions controlades per la ciutadania la política econòmica, la política monetària, la política fiscal, la que té un Banc Central Europeu que pugui fer polítiques antícicliques i antirecessió, ...

En definitiva: sobirania europea versus sobirania dels (actuals) estats-nació. I això implica, esclar, que els Estats es vegin abocats (i això és el que defenso), a perdre sobirania cap a aquesta Europa, que no és la d'avui. Cap a una Europa en què hi hagi, per exemple, dues cambres representatives: un Parlament directament elegit per la ciutadania amb plena capacitat legislativa (també d'iniciativa) i una cambra territorial, senatorial, en què els estats representats no necessàriament haurien de ser els actuals Estats-nació que formen la UE.

Cohn-Bendit parla de l'Europa postnacional, de la federació d'estats europeus. Compro. La pregunta, en tot cas (i li he posat nombroses vegades), és: quin seria, aquí, l'ens a federar?

En altres paraules, si les competències que avui té l'estat espanyol, volem, vull, que siguin transferides a aquesta europa més sobirana i democràtica, no és més lògic llavors que realitats nacionals i legislatives singulars, com Catalunya, participin directament, al costat d'Espanya, i altres, en les estructures federals d'aquesta eventual Federacio d'Estats Europeus? Per a mi la resposta només pot ser una: democràcia, referèndum, consultar la gent.

Volem que Catalunya sigui un estat, partint de la base que els actuals estats han de cedir sobirania cap amunt, cap a un marc europeu més democràtic? O no? Jo sí.

I no parlo de nacionalisme, sinó de simple subsidiarietat, de determinar quina sobirania volem a cada nivell. Parlo, en essència, de com construir sobirania amb democràcia. I de com construir, que no destruir, a partir de somnis. I de ser conscients que, per avançar, cal tenir clar el rumb, i el port de destí, sabent que aquest port no serà res més que un nova escala, cap a nous somnis."

A partir d'aquí, toca pensar, parlar, dialogar, madurar propostes, entendre dificultats (i mirar de superar-les), en definitiva: construir sinergies. A això ens dediquem alguns, malgrat dels malgrats.