Els militants, simpatitzants i votants d’ERC hem d’estar orgullosos i satisfets no només dels resultats, sinó de com el president d’aquest partit i candidat a la Presidència ho ha aconseguit. Segurament aquesta satisfacció és compartida amb molts votants independentistes o simplement catalanistes d’altres opcions, ja que el respecte i la humilitat vers els altres estava al mateix nivell que la força i la convicció del seu discurs. Sobretot perquè quan la campanya electoral es va començar a enfangar amb les portades d’El Mundo l’actitud de Junqueras i tot ERC va ser d’indiferència i distanciament cap a la utilització dels mitjans i polítics espanyols de la corrupció per assetjar el candidat Mas i el seu partit.
ERC i Junqueras no han fet el joc ni a la premsa ni al govern espanyol, per la senzilla raó que sabem el perquè d’aquesta campanya. Els que combaten la idea d’una Catalunya lliure argumentaven que ERC practica l’omertà, és a dir, el silenci, perquè tot plegat és la complicitat del nacionalisme. Els que diuen això saben que no és cert. Només cal rellegir el diari de sessions del parlament, concretament de la comissió d’investigació del Cas Palau, i es podrà comprovar com els diputats més durs amb CiU eren els portaveus d’ERC, mentre alguns dels que ara ens acusen de connivència amb les corrupteles de CiU hi feien la becaina.

L’actitud de Junqueras i la seva gent en aquesta campanya contrasta amb la que tenien Duran i els seus quan ERC era al govern. En aquells anys de tripartit la lleialtat al nostre país era un bé escàs en la coalició nacionalista. Si el Govern d’Aznar atacava o posava traves al Govern català, l’actitud de Duran era sempre atacar la Generalitat per la rereguarda amb una complicitat tàcita amb els de Madrid. Si es negociava dur amb el Govern Zapatero, ell i els seus s’oferien per la meitat per debilitar l’executiu català i els partits que li donaven suport. Tot valia. Duran i la seva orquestra rosa esdevenien els amplificadors de luxe de les diatribes de la caverna mediàtica contra el catalanisme i especialment ERC. Recordem si no allò tan divertit que deien de “ens han perdut el respecte a Madrid” o “ Catalunya ja no té prestigi”. La culpa segons Duran i els seus palmeros del Grupo Godó era d’ERC, no de l’Espanya eterna.

Aquesta actitud mesquina i amb tanta tradició a casa nostra ha quedat tocada en els darrers dos anys. La recuperació del suposat prestigi perdut que tant garantien els “ciuopinadors” amb un govern de CiU no s’ha vist per enlloc, els atacs han continuat i han pogut comprovar com les gasten a Madrid quan no balles la seva música. Perquè, parafrasejant Bill Clinton, és Espanya, estúpids. Al final, com diuen a Itàlia, a cadascú li arriba el seu Caporetto, i la caiguda de la popularitat de Duran a les enquestes vol dir que una majoria li ha vist el llautó. De ser el més valorat a Catalunya ha passat a la meitat de la taula i fins i tot a suspendre. I ara resulta que aquest “simpàtic professor universitari”, així defineix Junqueras de manera despectiva i superba el dirigent d’Unió, és el més ben valorat. Sens dubte a Catalunya hi ha progrés moral col·lectiu.
Durant aquesta campanya ERC no ha fet sang de les misèries que s’atribueixen a CiU i als seus dirigents perquè som conscients del que ens estem jugant. I això ha ajudat, sens dubte, a l’entesa entre Mas i Junqueras. Els dos saben el que s’hi juguen i també saben que darrere d’ells hi ha una majoria sobiranista que es va expressar a les urnes i que necessita un full de ruta.

Ara Duran està fent un pas més: intentar sabotejar el diàleg entre ERC i CiU. Insultant i provocant ERC i els seus dirigents i també la majoria de catalans que van votar la seva coalició en els darrers comicis. L’objectiu? El mateix que el PP, Carme Chacón, PJ Ramírez i Ciutadans: impedir que la majoria sobiranista segueixi avançant. Si aconseguissin frenar-la ell hi guanya doble: possibilitat de retornar a l’statu quo anterior i enfonsar Artur Mas.
Amb molta raó Oriol Junqueras va dir en campanya que el President Mas no tindria cap problema de lleialtat amb els independentistes ans al contrari, i l’alcalde de Sant Vicenç dels Horts va afegir: el problema de lleialtat el té dins de casa seva. Sense dir cap nom. Però l’endemà el senyor Duran Lleida ja va respondre. Excusatio non petita,...

Els vint minuts que he perdut escrivint aquest article són massa per parlar del senyor Duran. Oblidem-nos-en. Pensant en el present i sobretot en el futur, hi ha una majoria sobiranista al parlament amb un pes decisiu de l’independentisme. Hi ha un tomb democràtic cap a l’esquerra i hi ha molta feina per fer i molta gent per convèncer. I... ja hem parlat massa del personatge.