Reconstrucció de la  intervenció al Comitè Central del PCC de 12-1-203 a partir de notes.
 
Estem a tres anys del darrer Congrés i és oportú fer-ne balanç en perspectiva. En la meva opinió, i en perspectiva, vam tenir dos encerts i un error.

 El primer encert va ser la intuïció de  situar  el paper de l'oligarquia financera. Al la reunió d'avui complementem amb el debat col.lectiu i en  base a les aportacions  científiques de Varufakis, Krätke i Isidro López, l'anàlisi dels mecanismes d'acumuació i dominació que empra. El segon, va ser parlar de la necessitat d'una ampla aliança política i social per fer-li front, el que vam anomenar Front Democràtic i Social, un concepte que situàvem al costat i com a actualització del concepte de Front d'Esquerres.

 L'error, que ara és clar, era donar per sentada i preveure una certa estabilitat del pacte social, per bé que erosionat, i de l'anomenat model social europeu, així com de tota la institucionalitat i dinàmica política que s'en derivava. Si això era així, eren  pensables les institucions com a potencials espais - en tant que relativament autònoms- per fer contrapès a la dinàmica desposseïdora de l'oligarquica financera.  La realitat, no obstant, és que el pacte de classes que va servir de base a les societats de la postguerra mundial, està liquidat i que totes les institucions que en bevien estan en crisi profunda (sistema de "benestar",  sistema de representació i  sistema de negociació col.lectiva).

És aquesta realitat a la llum de la qual hem de recaracteritzar  l'aposta per un Front Democràtic i Social, una aliança política i social d'una ampla aliança social i política, que inclou potencialment a totes les forces socials - en les formes que avui s'articulen- en contradicció amb l'oligarquia financera, el famós 99%. Quin és l'objecte d'aquesta aliança? La ruptura democràtica i l'apertura d'un procés constituent per articular una democràcia real . És en aques procés que entra en lloc el procés d'articulació d'un nou espai social i polític, que pugui ser una peça clau per construïr aquesta aliança, aquest front.

És en aquest context, aixímateix, que té sentit parlar de procés d'unitat dels comunistes i esdevé una taca urgent. Per a què? Per ser instrument de la construcció i la rearticulació de la classe treballadora i per a que aquesta jugui un paper en aquest moviment democràtic ampli.

Per últim, no podem oblidar el com es construeixen aquests processos polítics i socials al servei dels quals ens posem. Ho venim dient: la mobilització social  és la dinàmica política fonamental avui. La mobilització social soluciona debats, cimenta consensos i  fa avançar processos. Perquè els processos d'articulació i d'unitat no siguin debats entre grupets, entre organitzacions, entre sensibilitats i tradicions polítiques, amb debats que s'estanquen, que no interessen a la gent , i que sovint justifiquen la divisió, cal mobilització.

Insisteixo un cop més, i acabo. La millor manera d'intervenir en el debat i els processos polític és intervenir a la mobilització, contribuïnt a la seva caracterització,  enfortint idees polítiques, ajudant a l'elevació del nivell polític. Ara hi ha un mobilització sostinguda, dispersa, sectorial, molt  arrelada, però és necessari contribuïr a l'articulació a partir d'aquí d'una mobilització més general i més política. I cal apostar amb totes les forces i recursos per ajudar a organitzar-la.