Darrerament el Premier britànic, David Cameron, està apujant el to antieuropeista. Res de nou. És més, seria del tot legítim (i coherent amb la seva tradició) sinó fos que moltes de les limitacions de l’actual estructura europea, per exemple, són resultat de les imposicions, xantatges i reticències britàniques.

En altres paraules, no deixaria de ser còmic (per dir—ho de manera eufemística), que el Regne Unit fes les maletes i marxés ara de la UE deixant—nos a la resta amb un marc legal (el Tractat de Lisboa) clarament insuficient i inadequat per fer front els grans reptes actuals (polítics, econòmics i institucionals) com a resultat de la seva tradicional política del fre de mà.

Haver-ho pensat abans, diríem molts, i haver-nos deixat en el seu moment dotar-nos d'un marc més ambiciós institucionalment.

No cal dir que, fins i tot des de postures europeistes hi ha arguments de sobra per, almenys, ser eurocrítics, i fins i tot eurodecebuts. Jo mateix me n’he fet un fart d’exposar—los en aquest bloc.

No obstant, no hem de confondre la crítica al model europeu (i a les moltes de les deficiències actuals del projecte europeu) amb l’essencialista postura euroescèptica de determinats grups conservadors britànics, els quals compten, a més, amb l’impagable suport d’alguns dels mitjans de comunicació més influents, que han apostat per una línia editorial populista.

La guerra al Regne Unit, en el flanc antieuropeïsta, està servida. De fet, els cada vegada més potents UKIP (el seu portaveu al Parlament Europeu, Nigel Farage, és un brillant orador, tot s’ha de dir), estan començant a esgarrapar vots als conservadors.

Conversant amb alguns dels nostres col·legues britànics (membres del Partit Verd Anglès, per exemple, constato que, al Regne Unit, el problema de fons no és tant Europa com l'ocupació i l'economia (segons les enquestes).

Els desenvolupaments en el si de la moneda única (unió fiscal / rol del banc central, etc) exigeixen canvis en les relacions entre els Estats, i entre Estats membres i la UE, i, per tant, diu Cameron, hi haurà noves oportunitats per a Gran Bretanya de fer canvis que siguin bones per a Gran Bretanya i per a Europa.

Per altra banda, el president Obama, per altra banda, ha advertit de la "relació especial" que mantenen els EUA amb el Regne Unit, i que una Gran Bretanya fora de la UE serà de menor significació i importància.

Cameron ha promès ara un referèndum. De fet, molta gent, també al Regne Unit, ho interpreta només com un intent per sufocar la creixent especulació i per fer callar les crítiques envers la UE, així com envers el seu paper (el de Cameron) en el sí de les institucions europees.

En altres paraules: aquesta amenaça tindria més a veure, em diuen aquestes fonts, amb qüestions d’equilibri de poder dins del partit conservador que amb un veritable pols a la UE.

En concret, la proposta de Cameron seria convocar un referèndum pel 2017, SI els conservadors guanyen les pròximes eleccions generals i si ell és el primer ministre.  

Bàsicament, doncs, Cameron ha guanyat temps.

Finalment, no podem oblidar un altre factor que tindrà un enorme influència en tot el procés: Escòcia, i més concretament el referèndum sobre la seva eventual independència, previst per a la tardor de 2014.

En aquest context, em diuen els meus amics del Partit Verd, tant a Anglaterra com a Gal·les (i per descomptat també els d’Escòcia), que ells estan clarament a favor de l’autodeterminació: tant pel què fa a la definició de les relacions RU/UE, com pel què fa a l’estatus d’Escòcia.

Sigui com sigui, tal i com diuen per aquelles terres, aquest és un tema to be continued, és a dir, continuarà.