Proposa Obama, i recull amb entusiasme Barroso, establir una zona de lliure comerç entre Estats Units i la UE. Això és bo, o es dolent? D’entrada, a diferència de les declaracions que he escoltat de representats de la Comissió Europea, jo no comparteixo en absolut l’entusiasme. És més, em sembla una mala notícia.

I la principal raó (no és l’única), és que aquest acord podria posar en perill els elements essencials del nostre (europeu) marc normatiu.

No oblidem que hi ha profundes diferències entre els dos blocs comercials: la noció de servei públic, qüestions relacionades amb l'agricultura, l'alimentació i la salut (carn bovina amb hormones, transgènics, indicacions geogràfiques protegides, etc.), serveis culturals i audiovisuals,...

Totes aquestes diferències responen a l’existència de preferències col·lectives i decisions de les respectives societats que no poden ser ignorades o minimitzades per tal de facilitar aquestes negociacions.

Per exemple: l“escàndol Findus”, entre d’altres, posa de manifest l'absurditat d'un sistema alimentari global. És raonable, llavors, continuar apostant per enfortir el poder de les grans industries agroalimentàries en detriment dels agricultors, pescadors o productors locals?

Un altre exemple: davant del fet que algunes companyies multinacionals, com Goodyear o Mittal, es comporten com a implacables bèsties predadores, hem de continuar enfortint els seus drets per tal que continuïn soscavant els dels seus empleats?

I encara en aquest sentit: en un moment en què pertoca donar suport i impulsar iniciatives en l’àmbit de les PIME i l’economia local, per què carai hem de construir un marc a mida per a les grans multinacionals que actuen sense escrúpols, exprimint territoris i societats, per tot seguit abandonar-los sense cap conseqüència per a elles, i deixant darrere seu un desolador desert productiu, social i industrial?

Europa pateix, no hi ha cap dubte, una crisi econòmica, social i ambiental sense precedents, a la qual cal afegir un pèrdua de capacitat, legitimitat i credibilitat institucional cada cop més preocupant.

En aquest context, un acord de lliure comerç amb els Estats Units em sembla una mesura precipitada, només explicable per l’actual mancança d’idees, projecte i lideratges europeus creïbles i convincents.

Per últim, no ens enganyem: un eventual acord amb els Estats Units no és un acord qualsevol: els seus defensors argumenten que significa la creació de la zona més pròspera de lliure comerç al món. Però, llavors, què passa amb el multilateralisme, l'OMC, amb les negociacions internacionals?

En suma: Barroso es felicita de la proposta i afirma que, de concloure’s, suposaria un increment marginal de la riquesa a Europa. Però realment paga la pena acabar de destruir el nostre model a canvi d'unes centèsimes de punt percentual del creixement? No seria millor reconduir-lo? Convertir en realitat, d’una vegada, aquella vella idea de l’Europa garant dels drets i les llibertats, paradigma de l’Estat del Benestar?

Tot plegat em porta a la conclusió que, en realitat, estem davant d’una proposta arriscada, un clau ardent al qual molta gent s’hi voldrà aferrar, però que a mi, personalment, i a molta gent amb qui comparteixo grup al PE, com en Yannick Jadot, per exemple, ens genera preguntes, dubtes, incerteses, incomoditats i directament, oposició.