Com en altres temps passats, de color gris i sèpia, ara també cal llegir de nou entrelínees i descobrir (gairebé endevinar) què s’està coent en els fogons de la política institucional que (de tant d’amagatotis com es fa) dóna massa motius per a no esperar-ne res de bo. Per això m’agrada de manera especial que el dia que s’inaugura la Universitat Progressista de Catalunya, en una de les primeres intervencions que ens han d’ajudar a REpensar-ho TOT per ACTUAR junts i juntes, l’amic Albano Dante parlès de com s’estan malmetent els nostres drets i llibertats des del prisma de la salut i la sanitat. En la seva intervenció va qualificar de “pallissa fins i tot en sentit literal” la desfilada indigna i intolerable de casos de corrupció a la sanitat que s’han anat destapant en els darrers mesos (de fet, des de que s’ha començat a investigar seriosament i no callar). És evident, tanmateix, que no es tracta de fets aïllats: són part indestriable del mateix sistema que hem tolerat durant 30 anys. L’editor de cafeambllet va explicar com la corrupció, quan els més febles pateixen les seves conseqüències, es transforma en dolor: Un dolor que sols en part es pot entreveure en l’allargament de les llistes d’espera, en no tenir accès a proves i intervencions quirúrgiques, en la temença de milers d’éssers humans immigrants que viuen amb l’angoixa de no saber si en cas de necessitat tindran l’assistència mèdica que els pot salvar la vida.

Les covards “retallades” dictades des de la prepotència de la Conselleria de Salut es converteixen en inquietuts ben fonamentades: Avui, a Catalunya, milers de persones se’n van a dormir sabent que el metge més proper està a 35 quilòmetres de casa seva, malgrat la seva lluita (fa més de 90 dies que un petit grup de ciutadans dorm al terra del CAP de Caldes de Montbui), i a alguns hospitals públics (cada vegada més), pacients i acompanyants sols poder accedir a algunes comoditats o béns imprescindibles per un mínim de benestar, a canvi de diners. Hi ha una vaga indefinida a l’Hospital de Sant Rafael, que tot i així no es destenen els casos urgents, i les accions i preses de posició contra la privatització d’hospitals a Catalunya (des de l’Hospital Clínic fins el de Viladecans) ens indignen i commouen cada dia.

L’Albano, autor amb Marta Sibina d’un dels llibres més venuts aquests darrers mesos, “Artur Mas, on són els meus diners?” va fer sols un petit resum del que passa a la sanitat a Catalunya, de les lluites més valentes de la gent més feble, mentre recordava que el número 2 de la conselleria de sanitat és un saltataulells que contracta les seves empreses privades amb els diners de tots… i naturalment, que el conseller Boi Ruiz, en lloc de fer-lo dimitir (i dimitr amb ell), el defensa. I segueix: “És en aquesta bassa d’aigua podrida on ara mateix s’està enfonsant la nostra sanitat; i si no actuem amb força i encert, si ens guanyen la partida, encara tot pot anar a pitjor.”

Per tant, semblen caducats els temps de les falses amabilitats, de les cortesies suicides de la víctima amb el butxí: el que cal és perseverar en la lluita, treure la careta als que ens roben la sanitat, i contribuir a desfer les ambigüetats dels partits i altres organitzacions que participen per acció o per omissió en aquesta vergonya…. i, sobretot, continuar pensant i actuant, als llocs de treball i al carrer… Però continuar sense por a aixecar la mirada, a que cal amb urgència, com diu el lema de la UPEC 2013, repensar-ho tot.

Albano Dante va reivindicar en aquest sentit el paper del sindicalisme en la protecció dels drets laborals a la sanitat, lligats ara, de forma indestriable, amb la protecció del dret de tots els treballadors i treballadores a una sanitat digna. Però la dignitat comença per un mateix: per no posar bona cara a les propostes enverinades que sols reforçaran els malfactors, per no negociar la pèrdua de drets de la inmensa majoria de la població amb els corruptes per no rentar-lis la cara amb un vernís democràtic que malmet la nostra credibilitat.

Per això, pel que fa referència al Pacte Nacional de Salut que s’està negociant amb estivalitat i al.levosia, estic d’acord amb l’Albano Dante que caldria denunciar-lo obertament i trencar negociacions. No sols no es pot parlar amb la gent que vol convertir les donacions de sang en un suplement al subsidi d’atur, sinó que tampoc hi ha rès a intercanviar amb gent que, quan es sent lliure d’expressar el que realment sent, escriu perles com aquesta, publicada a La Vanguardia l’any 2011:

“Una cosa que se podría hacer en este país es privatizar todo lo que todavía es propiedad pública, pero de verdad y en un mes: aeropuertos, loterías, cárceles, hospitales, edificios… en plan subasta internacional, el que más pague que se lo quede.

Habría que aguantar gritos unos días y meter en la cárcel a alguno que se pasase”.

Qui vomitava aquest contundent programa no és un qualsevol. Es diu Pedro Nueno, nomenat per la Casa Real “ambaixador de la marca España” i bon amic d’Artur Mas i Xavier Trias. Aquest senyor, ens informa l’editor de cafeambllet, és soci del president dels hospitals de Blanes i Calella, on els treballadors pateixen les retallades mentre els gestors encara no han explicat on són els 2,4 milions d’euros que han fet desaparèixer el diputat Xavier Crespo i l’actual gerent, Núria Constans.

Per aquest article, si més no, ja sabiem fa un parell d’anys, que ens han perdut tot el respecte, i que tenim moltas feina a fer, com ara a la UPEC, repensant-ho tot… Com explica en Josep Fontana, per a un futur més amable, cal que la por canvii de vorera.