Pels dies que es recuperen forces, comença a sentir-se la mandra del cap de setmana i costa més d’escriure, s’agraeix trobar vídeos com el que penjo i en el que David Fernández, de la CUP, dóna una petita lliçó, amb tanta humilitat com contundència, sobre l’enfangament en la corrupció on delinqueixen, es perdonen i indulten (quan i si arriben a judici) personatges que haurien de ser exemplars (encara que sols sigui pel càrrec que ocupen) a la política catalana. No és que traiem la pols als tòpics de vocació moral com el de la dona del César (que segurament s’ha fet tan conegut perquè parla d’una dona) però sí és cert, dissortadament, que a la política s’està destapant, cada dia, que hi prolifera i es fa rica gent amb pocs escrúpols i massa avesada a moure´s en el llot. I comencen també a fer certa pudor les ganes de no adonar-se`n de companys i companyes de partit o d’escó que a vegades treuen l’argument de que si hi ha corruptes a la política és perquè hi ha corruptors fóra de la política (molts d’ells, com ja sabem i està escrit, a les grans empreses que dicten les lleis en el seu benefici arreu on els corcs debiliten els procediments i els valors de la democràcia): però no és cap excusa. I menys quan els botins dels tril.lers costen salut i vides. Les portes giratòries que suposen autèntics butrons del que és públic per passar a mans privades en són, aquests dies de privatitzacions, externalitzacions, sous i sobre-sous, complements a la regularitat, i “amigues” diputades, més que mai, una bona mostra.

Catalunya té un capítol propi en aquesta petita història de la infàmia, amb famílies prou conegudes ens els que no és que hi hagi un be negre; és que, com ens deia Wyoming, són totes elles un ramat de bens negres…. I no n’hi ha prou de fer un “reset” per tornar a engegar amb el mateix sistema operatiu. Com explicava en un altre lloc en David Fernández, la corrupció no és del sistema, sinó que és el sistema mateix.