Bones Carme,

el teu article m’ha tocat ben a dins. Estic molt sensible amb el tema de la conciliació perquè he viscut injustícies a la meva pell. Sóc mare d’un nen de dos anys, un terretremol on n’hi hagi, però que adora els seus pares. L’embaràs, el part, la baixa per maternitat, la reincorporació a la feina són moments que marquen molt la teva vida de mare per sempre i arriben fins i tot a canviar-te el caràcter (sobretot quan no dorms a les nits, el teu fill no para de posar-se malalt, la teva parella viatja molt i no hi és mai a casa, els avis tenen també els seus propis traumes…).
Acostumada a ser una “executiva agressiva”, sense horaris, amb una maleta sempre preparada al cotxe, et trobes que hi ha una personeta que necessita de tú. I quan no hi ets somatitza la seva angoixa. De tot això m’he adonat una vegada presa la decisió de deixar la feina que estava fent. Típica feina d’oficina, amb molta responsabilitat, estrés, nervis…No em vaig agafar la reducció de jornada perquè hagués estat impossible cumplir els meus objectius.
Al dia següent de signar els papers de l’acomiadament (després d’un any de fer-te sentir que no donaves el perfil però ningú prenia cap decisió), em vaig sentir lliure, plena de coses per fer i, sobretot, de poder dedicar-me al meu fill i la meva família.
Poc a poc tot es va anar posant al seu lloc, el cosmos es reequilibra: la meva mare es va curar de la seva bronquitis aguda que la va portar a l’hospital, el nen no ha tornat a posar-se malalt (i això que ha tingut oportunitats), he assumit que la meva parella és feliç amb la seva feina com a manager comercial (el que comporta que estigui poc a casa).
Per la meva banda, he fet una feina d’interiorització per coneixer-me a mí mateixa i cercar còm es pot ser feliç sense haver de treballar a un ritme malsà. En el meu cas, el ioga m’ha ajudat molt a no somatitzar i canalitzar correctament les ocupacions (practico el “dejuni de PREocupacions”). I el millor de tot, he trobat un camí que em fa feliç i és escriure. Amb la fortuna de que un escriptor que conec ha reconegut la meva vàlua i ara hi estic dedicant-me cada dia una mica, em serveix per treure el que porto a dins i, qui sap si algun dia podre treure algun profit que ens ajudi en l’economia familiar (redactor, blogger…estic investigant). En aquests casos, ja que fora no trobarem de moment la tant anhelada conciliació, ens hem de reinventar.

Gràcies per deixar-me l’oportunitat d’expressar-me. Actualment és el que em fa sentir viva i lliure.

Salutacions,

Laura