Entrevista a Susanna Hernández
Publicada al número 79 de Revista Lambda

Entrevistem a Susanna Hernández, escriptora que ha triomfat amb la novel·la negra, amb dos títols que tenen per protagonista una inspectora lesbiana. De la seva mà anirem descobrint el gènere i, també, ben aviat, la tindrem al Casal introduint-nos en l’escriptura.

Com a escriptora, t’has destapat com una gran novel·lista del gènere negre

Sempre m’ha agradat la novel·la negra. A casa tots hem estat grans afeccionats al gènere, els meus pares, els meus germans. Era una qüestió de temps que m’animés a endinsar-me en el mon negre i ho vaig fer al 2010 amb Curvas peligrosas primera novel·la de la sèrie protagonitzada per la subinspectora Santana, tot i que anteriorment La puta que leía a Jack Kerouack sense ser clàssicament negre ja té alguns elements força “foscos”. Em sento còmode dins del gènere i tinc ganes de continuar-hi.

D’on et ve la inspiració per a escriure un gènere on la violència i la maldat són tan centrals?

Només cal mirar al voltant, llegir el diari. La maldat i la violència formen part del esser humà. La novel·la negra es nodreix de la vida diària i permet explorar el costat més fosc, els instints més primaris: la venjança, l’odi, les situacions límit i això em sembla molt interessant. De totes maneres, a les meves novel·les tot i que les històries són dures sempre hi ha tocs d’humor, un lloc reservat per l’amor, l’amistat i les relacions en general. No crec que calgui escriure històries depriments per mostrar la crueltat.

La teva protagonista és lesbiana, és un alter ego o és una forma de militància per visibilitzar el col·lectiu? les teves, són novel·les compromeses en aquest sentit?

No, no és un alter ego. Som força diferents. Rebeca Santana és molt més brillant que jo i lliga més, però jo vesteixo millor i no tinc un passat traumàtic, afortunadament. Tampoc he volgut fer a Santana bandera de res, simplement em venia de gust escriure sobre una policia lesbiana. A Curvas peligrosas es tracta més el tema de l’homofòbia ja que és quan la protagonista s’incorpora al cos i se li plantegen una sèrie de conflictes. En aquest sentit, potser la primera és més reivindicativa i la segona, Contra las cuerdas se centra més en la vida íntima i personal de Santana. Si les meves novel·les serveixen per visibilitzar o normalitzar, doncs genial, jo encantada. Crec que la millor visibilitat es tractar el lesbianisme amb naturalitat, que les novel·les es venguin a qualsevol llibreria, que les llegeixin persones de totes les orientacions sexuals. Santana és un personatge complex, amb molts matisos i estic francament contenta amb l’acollida que està tenint. Fets com que fos escollida millor personatge femení del any 2012 als Premis Lee Misterio, que són per votació popular dels amants del gènere negre, són la millor recompensa i una mostra de normalitat.

Ets a punt de començar un taller d’escriptura creativa al Casal, quin és l’objectiu? a qui està dirigit?

Imparteixo tallers des de fa tres anys, i la veritat és que l’experiència és boníssima.
M’ ho passo molt bé, aprenc contínuament i conec gent meravellosa. L’objectiu del taller, bàsicament, és treure el millor de cada alumne, donar eines a les persones que els agrada escriure però que potser no troben la manera de traslladar al paper les idees que tenen, com enfocar-les, o els qui tenen certa experiència però volen polir detalls o que simplement els manca confiança. Està dirigit a tothom. No cal tenir cap nivell previ ni requisit especial. Al llarg de les deu sessions intento sobre tot transmetre elements bàsics de l’escriptura com el ritme, la creació de personatges, els diàlegs, la tensió narrativa etc. Conceptes clau que normalment qui escriu per afició no coneix. Sempre des de la interacció i la participació dels alumnes, que escriguin, que practiquin i que comparteixin entre ells. Procuro crear un clima agradable i relaxat. No es una escola, es un lloc on es ve a escriure i a passar-s’ho bé sense pressions. El taller comença el 6 de febrer i acaba el 10 d’abril.

Creus que hi ha una literatura, lesbiana o una literatura de i per a lesbianes?

Més aviat la segona opció. És natural buscar referents literaris, o cinematogràfics, que reflecteixin la realitat lèsbica i per tant té sentit una literatura que tracti el tema lèsbic i és molt sa que sigui així. La qüestió és si amb això n’hi ha prou. Potser cal alguna cosa més que el vell esquema noia busca noia, parlar de la vida lèsbica des d’altres perspectives, trobar personatges lèsbics diversos en diferents tipus de novel·les. No totes les lesbianes són igual, ni tenen els mateixos gustos ni la mateixa sensibilitat literària.

Tweet