Hem perdut un dels millors massa, massa d’hora. Ens ha deixat en Miquel Caminal Badia, una de les persones més honestes, lúcides i profundament demòcrates que he conegut. Gran expert de l’obra de Joan Comorera, fundador del PSUC, va investigar molts anys fins completar la seva magnífica tesi doctoral. Professor de Teoria de l’Estat (Dret Constitucional) a la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Barcelona en el Departament creat per José Antonio González Casanova, va compartir docència i investigació amb teòrics destacats de la teoria política. En Miquel, fins els darrers temps, seguia treballant la proposta federal. Les seves tres darreres cartes, publicades aquí mostren un cert desencís final. En Miquel va escriure, l’octubre del 2013:

“…l’obligació de tot federalista és promoure la unió en la diversitat, però quan això no és possible, també assumeix el deure i el dret a promoure la secessió o independència, encara que sigui l’última opció, quan totes les altres han resultat ermes o impossibles. L’autodeterminació en el seu sentit federal es fonamenta en la consulta democràtica i pluralista, s’orienta cap a la unió de pobles lliures i accepta la possibilitat de la independència o secessió quan no hi ha altra sortida democràtica. El catalanisme, en l’hora actual, està assumint de forma preponderant l’opció per la independència de Catalunya i la seva separació de l’Estat espanyol. Durant dècades s’han defensat de forma majoritària les opcions autonomista i federalista dins de l’Estat espanyol, però el tancament i intolerància del nacionalisme espanyol ha deixat sense futur ni credibilitat aquestes tradicions pactistes del catalanisme. Només una rectificació radical i profunda en els plantejaments del nacionalisme espanyol podria canviar les coses i reobrir un escenari d’entesa i concòrdia federal. No sembla que això passi. En aquest cas la ruptura es fa inevitable i a la nació catalana, sempre oberta a l’acord i convivència amb els altres pobles hispànics, no li queda més remei que iniciar el seu propi camí, navegar pel seu compte, i esperar que la seva voluntat d’autodeterminació sigui respectada i no ofegada per la força.”

Quan li vaig preguntar per aquestes reflexions, em va explicar el paper decissiu que hi havia tingut la seva companya, l’Anna Alabart. En Miquel, militant des de la clandestinitat per la democràcia, la llibertat i el socialisme va ser també tota la seva vida un científic rigorós i un activista social que quan va ocupar càrrecs docents o polítics ho va fer sense deixar de ser la persona afable, planera i molt propera que havíem conegut ja com estudiant. Va ser Vicedegà d’Econòmiques de la UB i Vicerector a la universitat amb el mateix sentit de servei amb el que va formar part activa – i en moments molt difícils- d’organitzacions com el PSUC, CCOO i les Associacions de Veïns… I abans i tot, dels Comitès de Curs universitaris.

En els anys de govern de progres va assumir la direcció del Memorial Democràtic, pràcticament tancat i anul·lat pel govern posterior de la dreta català, de qui va ser un gran (i perseguit) adversari. Quan encara n’era director, en una de les moltes entrevistes que li varen fer, deia:

“(…) Crec que la democràcia de qualitat és aquella que és coherent amb el concepte del terme democràcia. És a dir, aquella en la que realment el poble governa, el poble decideix el seu destí, el poble té capacitat de control real sobre els seus representants. Ara bé, aquesta democràcia és un ideal al que tots ens volem acostar. En la mida del possible hem de fer que les democràcies del món avancin cap a sistemes polítics i democràtics en que realment la llibertat, la igualtat i la fraternitat siguin més efectives, més reals del que són en les democràcies vigents. (Ser demòcrata, doncs, vol dir…) no només tenir drets, sinó també assumir deures en torn a l’espai públic. Ser demòcrata vol dir estar disposat a canviar d’opinió. La democràcia és plural, mentre més plural millor perquè així és la vida.”

Només fa uns mesos el vaig poder abraçar a l’enterrament de la seva companya Anna Alabart, a qui, en homenatge, va editar un llibre en la seva memòria.

En Miquel forma part d’una llarga llista de companyes i companys com que com Giulia Adinolfi, Manuel Sacristan, Lluís Argemí, José María Vidal Villa, Javier Martínez Peinado, Neus Porta, Anna Alabart i Francisco Fernández Buey, varen saber donar orientar-se i donar llum en la lluita de classes des de l’acció i el pensament…. Fins i tot en els pitjors moments de crisi social, cultural i política. Ara que de nou necessitem imaginació, militància, rigor i lleialtat, ens queden les seves reflexions, sempre oportunes, en la nostra memòria i en els seus escrits.

Fins sempre Miquel. Vull recordar per sempre més el teu somriure que transmitia calor, amistat i vida. Ara ja no podré saber què en penses del ens està passant a Catalunya, i aniré força més perduda perquè tot el que deies i feies sempre tenia sentit…. Fins i tot el dia del teu comiat es posa de nou en jóc la democràcia a Europa.