Vaig escriure setmanalment, entre 1994 i el 2004 durant deu anys a El 9 Nou de Sabadell. Foren aproximadament uns 600 articles. Deu anys després torno amb la intenció d’escriure sobre la ciutat i sobre com es veu el món des de Sabadell. No sé massa com ho enfocaré, ara bé, sé que ho faig en el pitjor moment de la història de la ciutat des de 1979.

Intentaré exposar les meves impressions però no tinc massa guies ni fulls de ruta. Hi ha poques persones que opinin regularment sobre la ciutat i en general hi ha poc debat d’idees i propostes. Hi ha això sí una gran capacitat de rebentisme, un tret característic del sabadellenquisme. Deia Josep Pla que Sabadell “no pot ser una ciutat que es complagui en afectacions, en pseudo-realitats, en pompositats retòriques poc o molt enguixades. És, contràriament, una ciutat que tendeix a l’autenticitat, a la simplicitat, directa, viva, real”. A vegades en fem de l’autenticitat una mena de camp de mines que al final fins i tot qui les posa en surt mort o ferit.

També és cert que enmig de les moltes crisi que patim, estem davant d’una gran oportunitat, una gran cruïlla. En aquesta gran cruïlla hi son convidats com a protagonistes noves generacions que, fins ara, hi han dit i fet poc. En part perquè una generació que va començar molt jove a protagonitzar la vida ciutadana ha fet de tap. En part també perquè cada generació ha de fer-se un espai al sol pels seus propis mèrits. De totes maneres és segur que en pocs mesos assistirem a un cicle electoral apassionant i el que sembla quasi assegurat és que amb quatre anys més es renovarà un panorama polític, mediàtic, cultural i social com mai en els darrers 40 anys. Res serà com ara. No sabem si millor o pitjor, la llei de Murphy existeix, però la història s’ha accelerat a un ritme impressionant i no sabem què ens depararà.

Ha existit un vell axioma sobre el que s’han fonamentat aquests 40 anys de democràcia de baixa intensitat. El va formular Alfonso Guerra quan va dir: “quien se mueva no sale en la foto“. A molta gent això li ha anat molt bé. Al país no. Ara la cosa ha canviat, ara qui no es mogui no sortirà a la foto de la història, però qui es mogui compulsivament i sense sentit no farà altra cosa que el ridícul.

La meva intenció és que quan acabeu la lectura no se us hagi incrementat la mala llet, la ira que alguns diuen, sinó que en algun moment dibuixeu un somriure. No sé si ho aconseguiré, però la intenció és aquesta. Ja tenim tots prou motius de preocupació i de males notícies que ens amarguen l’existència!

Prometo que si no ho aconsegueixo, em faré terrassenc. Bé tampoc cal passar-se.