Hola Carmeta.

Vaig llegir això fa dies i no vaig poder escriure’t res. Em sembla que el dia que feia 9 anys era l’endemà de dinar a casa…

Estigues ben segura de que sí, que hi ha un lloc: i és aquí mateix, a dintre nostre, on guardem tots els records, totes les alegries i totes les tristeses que ens dona la vida, que al cap i a la fi és un recull de cicatrius internes i externes, endolcides amb tants records bonics.

Em sap greu no saber expressar-me tant bé com ho fas tu, però ja saps que sí sé abraçar i cuinar peus de porc!!!