Em toca iniciar el trencadís que esperem construir avui, ara i aquí, en aquest homenatge a la vida i obra de Miquel Caminal i Badia, amb peces que corresponen a la seva trajectòria vital. El difícil, com sempre, és la tria, i reconèixer com n’estan d’unides en el Miquel la política, l’acció social, la Universitat i els aspectes més personals de la seva vida. Evocant el poeta Rainer Maria Rilke, en el meu primer record, en Miquel amb prou feines havia deixat enrere aquella autèntica pàtria que és la infantesa, i començava a desenvolupar –se com universitari tot aprenent a ser ciutadà. I això succeïa a la nostra Universitat, on va començar a fonamentar el seu republicanisme mentre anava construint-se con acadèmic rigoròs i de prestigi sense que el pas dels anys canviessin l’equilibri entre el cor i la ment. Ans el contrari: en Miquel, que va començar d’estudiant lluitant des a la clandestinitat per la llibertat i el socialisme va acabar convertint-se en un professor molt estimat, en un estudiós de gran vàlua, sempre proper a l’activisme social. I tampoc va canviar el seu tarannà: quan en Miquel va ocupar càrrecs docents o polítics ho va fer sense deixar de ser la persona afable, planera i molt propera que havíem conegut d’estudiant.

Els convido, doncs, a un viatge en el temps, ja que sense evocar la Universitat -en tons més aviat grisos que no pas sèpia- de principis dels setanta no es pot entendre del tot el pensament, l’obra i la vida de Miquel Caminal. Una Universitat en la que es feia més fàcil respirar per l’ exercici de dignitat i rigor acadèmic d’alguns professors, per sort nostra, desafectes al regim. Així, amb docents i personal de Secretaria i Biblioteca còmplices d’insubmissió, i amb un nombre creixent d’estudiants rebels a la recerca de causes justes, la Facultat d’Econòmiques es va anar convertint en un laboratori i una àgora on s’ensenyava a pensar, a intervenir, a interactuar en les acaballes del franquisme. En temps del Miquel estudiant es va crear una resistència cada vegada més culta i cultivada, que combinava els llibres i els grups d’estudi amb les “manis” a la Diagonal iel desafiament descarat a la repressió.

En el cas de Miquel, parlo a més d`un economista per accident, (o per mancança, perquè era impossible estudiar Ciències Polítiques a Catalunya en els primers anys 70). Per això, en les peces del trencadís no poder faltar les classes fonamentals de teoría de l´Estat del professor González Casanova, a les que en Miquel –alumne molt selectiu, no hi faltava mai. També valorava les classes d’història i de pensament econòmic, i ja de bon principi va entendre el valor de la política econòmica com element transmutador de l’economia en política, segons fos el pes correlatiu de les diverses fraccions dominants , però també de les lluites obreres i les resistències populars. Entre elles, les veïnals i les universitàries, perquè una de les fites que varen acompanyar la trajectòria vital de Miquel Caminal des dels anys 70 ençà, va ser també la de canviar aquesta institució gairebé medieval que tan s’adeia i convenia a un franquisme agònic, en una Universitat de la democràcia i de la intel.ligència, no classista, pública i oberta, sense falses jerarquies, que anès eliminant els biaixos de gènere, com havia començat a passar desprès del maig del 68 a les millors i més prestigioses universitats d’Europa. D’questa manera, recordo en Miquel Caminal intervenint i dirigint un moviment universitari que ensenyava a dir NO de forma raonada, i entrenava per pensar i ser valents- Un moviment d’estudiants que anava donant nous relleus a la paraula llibertat si s’acompanyava d’ igualtat, i feia seves les causes necessàries que traspassaven les parets de les Facultats.

Tanmateix, una de les primeres victòries que en Miquel va celebrar essent-ne protagonista i partícep (també amb el professor Ramon Sanchez Tavares) va ser la recuperació per la docència del professor Manuel Sacristan, de qui va aprendre a desemmascarar les moltes disfresses de la ideologia, la falsa consciencia encobridora de domini, i que una Universitat conscient dels seus valors, la vàlua que se li suposa i la funció que li són propis, no pot ni hauria d’acceptar, ni aleshores ni avui.

Seguint amb el trencadís vital hi aporta les seves peces l’Assemblea de Catalunya, i en especial la reivindicació de l’Estatut d’Autonomia, que es va celebrar per primer cop el 7 de novembre de 1971 a l’esglèsia de St.Agustí, al barri del Raval de Barcelona. Aquesta és una peça cabdal més del Miquel dels seus primers anys de carrera, perquè ens ajuda a entendre l’evolució de Miquel Caminal que acaba fent aportacions de gran mèrit a l’Estatut d’Autonomia de l’any 2006, aobre tot en continguts federals que, prefigurant el desastre, ni tan sols apareixien en el text final. Però el que voldria ressaltar aquí és que, a la meva manera de veure, hi ha la decantació de la certesa de que no vivíem en una Espanya “una, grande y libre” (el mal somni de la ideologia encobridora de domini que us deia abans del pitjor nacionalisme) sinó que Espanya és, de fet, un Estat plurinacional en el que cada nació, si gosava, podia exercir el dret d’autodeterminació. Així ho va aprendre en Miquel en el Partit sense cognoms d’aleshores , i ho va anar fent seu, perfilant gairebé amb bisturí, mentre resolia les contradiccions formals que el procés genera. Així, també, per la lògica interna del voler saber i entendre millor l’ensamblatge necessari nacional i social, es va convertir en el gran biògraf de Joan Comorera.

En Miquel federalista ens explica que l’autodeterminació en el seu sentit federal es fonamenta en la consulta democràtica i pluralista, s’orienta cap a la unió de pobles lliures i iguals, i sols accepta la possibilitat de la independència o secessió quan és molt majoritàriament compartida perquè ja no hi ha altra sortida democràtica. Hi ha, doncs, un altre fil de continuïtat entre la manera que tants admiràvem per com en Miquel sabia llegir i intervenir en una assembles connectant les reivindicacions pròpies de la Universitat amb la lluita del moviment obrer i el treball confluent de l’Assemblea de Catalunya, i el decantament de la seva trilogia federal. Quan li vaig preguntar per la conjunció de pessimisme d’intel·ligència i voluntat del seu desenllaç, em va explicar el paper decisiu que hi havia tingut la seva companya, l’Anna Alabart. I vaig entendre també que la trilogia, a més d’un text erudit, era també un acte d’amor.

Però un treball teòric tan notable en federalisme no ens ha d’ocultar una faceta que enriqueix i completa la trajectòria vital i política del Miquel: el seu internacionalisme, que ell mateix posa al descobert quan parla de les Brigades Internacionals, o de les vícitimes rojes, socialistes, comunistes, republicanes, de totes les nacionalitats, dels camps d’extermini nazis. Un internacionalisme que es va forjar en els anys de lluita a la Universitat antiimperialista contra la guerra del Vietnam, en una Universitat catalana entristida pel cop militar xilè, i una Universitat que l’any següent, 1974, lluia clavells amb l’esperança de viure de més aprop, en els nostres carrers i places, una revolució tan pacífica i necesària com la portuguesa. Un internacionalisme, el del Miquel, al que arribem portats per les Veles i Vents d’Ausiàs March i de Raimon i que s’expressa sense discursos en La Internacional cantada en francès per Pete Seeger.

Voldria acabar recordant el moment d’una altra trajectòria vital, més llunyana en el temps i l’espai, però que ens dóna el contrapunt a aquest trencadís: parlo de Gramsci a la presó, que escriu a la seva dona Yulca: “Quantes vegades, m’he preguntat si era possible unir-se a les masses quan no s’ha estimat a ningú, ni tan sols la pròpia família; si és possible estimar a la col•lectivitat quan no s’ha estimat profundament a criatures humanes individuals”. La por de Gramsci era fer estèril la qualitat revolucionària, reduir-la a un mer fet intel•lectual, a pur càlcul matemàtic… O també podríem dir ara, a un mer càlcul de vots.

Però podem estar molt tranquils. Crec que avui, en aquest trencadís, aquesta peça no hi cap. En el cas del Miquel i l’Anna, estem molt lluny d’aquest temor, i ho demostra el fet que el temps de recordar en Miquel es també temps d’estimar. Amb la seva trajectòria de vida en Miquel ens contesta de la millor manera possible la pregunta gramsciana, d’altra banda tan legítima com honesta (i oportuna). nosaltres tindrem sempre presents en Miquel i l´Anna, en la imatge d’un somriure compartit, còmplice, feliç i savi, portador d’afectes, amistat i vida.

Fins sempre, germà!