INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA DAVANT DEL CONSELL NACIONAL DEL PSC

Barcelona, 6 de juny de 2015

Companys i companyes,

És molt difícil fer una valoració global de les eleccions municipals. Ens hem presentat a 538 municipis i cada un és diferent. Les eleccions han anat molt bé a Vielha i malament a Barcelona. Celebrem les majories absolutes a Granollers, Santa Coloma o Sant Joan Despí, i les clares victòries a Cornellà, Terrassa o L’Hospitalet. Felicitem Pep Félix Ballesteros i Angel Ros. I els alcaldes i alcaldesses que ho tornaran a ser: a Pineda, Gavà, Viladecans, Sant Boi, Esplugues, Mollet, Mediona, Gelida, Ulldecona, Sant Adrià, Batea, Vilafant, Camprodon i molts d’altres. I alcaldies recuperades com la de Constantí o la de Mataró. Sóc conscient que encara està obert el període de pactes, en el que tindrem bones i males notícies. Però el balanç serà raonablement positiu: en general conservarem les alcaldies que teníem i en guanyarem d’altres, participarem en molts governs locals.

Però també hem patit retrocessos. Alguns retrocessos fins i tot abans de començar: 230 llistes menys que, d’entrada, suposaven perdre uns 420 regidors i uns 36.000 vots.

És difícil fer un balanç general. Però hi ha unes xifres incontrovertibles. Els 531.000 catalans i catalanes que ens tornen a situar com el segon partit de Catalunya en vots. En vàrem obtenir 525.000 a les darreres eleccions al Parlament. I fa un any n’obteníem 359.000 a les eleccions europees. Hem obtingut 1.278 regidors, 67 majories absolutes i 67 relatives.

Tot això un partit al que molts donaven per amortitzat! Que Santa Llúcia els guardi la vista! O millor, els hi augmenti.

Per cert, ara que he parlat de Vielha. Si avui el Conselh Generau d’Aran no té un president d’Unitat d’Aran és per l’existència d’un sistema electoral injust. Us sona? Molt ràpid: Convergència Democràtica Aranesa 1.972 vots, 7 consellers. Unitat d’Aran 2.193 vots, 5 consellers. Hi torno: Convergència Democràtica Aranesa 1.972 vots, 7 consellers. Unitat d’Aran 2.193 vots, 5 consellers. Per tant, i ho direm tantes vegades com calgui, si la proposta de llei electoral catalana no garanteix l’igual valor de tots els vots, no comptarà amb el nostre suport. Ja hem demostrat que es pot garantir el mateix valor de tots els vots i que la demarcació de Lleida tingui 15 representants, 17 la de Girona, 18 la de Tarragona i 85 la de Barcelona. És a dir, com ara. Cap excusa, doncs, per mantenir un sistema que penalitza tots els habitants de la demarcació de Barcelona, siguin de la capital o del més petit dels municipis.

Aquestes eleccions municipals han demostrat que hi ha PSC per estona! La continuïtat del nostre projecte està garantida. I per això permeteu-me que comenci agraint el seu suport al més de mig milió de catalans i catalanes que ens han donat el seu vot. Que agraeixi l’immens esforç fet per les nostres candidatures arreu de Catalunya. Des de Canejan, poble fronterer de França a la Val d’Aran, fins a Ulldecona. Des de Portbou a Gimenells i el Pla de la Font. L’immens esforç de milers de persones, integrants de les llistes del PSC-Candidatura de progrés, d’Unitat d’Aran, afiliats del partit i gent propera. Han fet un esforç immens que he pogut comprovar personalment i ben de prop a més de 150 municipis al llarg d’aquests mesos. Sento en aquests moments un orgull i una gratitud immensa per la feina feta per tanta i tanta gent.

Així, doncs, hi ha PSC per estona. Però no ens podem acontentar amb el que hem aconseguit.

Hem d’analitzar les causes del nostre retrocés, les nostres dificultats d’implantació a la Catalunya interior, la nostra desconnexió amb molta gent jove i les nostres dificultats per representar els vells i nous neguits de les classes mitges urbanes.

Hem pogut comprovar com, en general, la nostra gestió municipal, la personalitat del nostres alcaldes i alcaldesses, i la solidesa dels nostres equips de govern ha merescut novament la confiança ciutadana, però, en general també, hem retrocedit on ja érem a l’oposició. El resultat d’aquestes eleccions és la millor radiografia que podem tenir del nostre projecte, que no són unes sigles, sinó unes persones i una organització. A millors candidats, millors resultats. A millor organització, millors resultats. No sempre, és clar. Hem patit retrocessos a llocs amb bons candidats. A Barcelona mateix, plantejades les eleccions com una disjuntiva, falsa disjuntiva al nostre entendre, entre Xavier Trias i Ada Colau, la nostra campanya ha tingut enormes dificultats per fer-se escoltar, tot i que molta gent coincideix a dir que el nostre candidat i la campanya que ha desenvolupat eren molt bons.

L’anàlisi, doncs, cal fer-lo a cada municipi. Per impulsar els canvis necessaris per fer del nostre partit un projecte encara més útil a la ciutadania.

Perquè Catalunya necessita un PSC fort, els i les progressistes necessiten un PSC fort, i per tenir un PSC fort, ho vaig dir a l’acte del Palau de Congressos: el PSC ha de canviar, la nostra organització ha de canviar, la nostra forma de fer política ha de canviar, la nostra relació amb la societat ha de canviar. I alguns canvis no tenen per què esperar al Congrés del partit, els podem anar impulsant des d’ara. Ho ha de fer cada organització del partit, analitzant els resultats, veient què funciona i què fa temps que ja no funciona. El debat del Congrés ha d’enriquir-se a partir d’aquest anàlisi i de les propostes concretes de canvi. Avui us faig una proposta molt concreta: d’aquí a quatre anys el PSC només hauria de presentar llistes ben arrelades al territori. Hem presentat algunes que no ho estaven, 128 per ser exactes. I heu de saber que només a 36 municipis no hem obtingut cap suport. Això implica que hi ha molta gent amb ganes de votar socialista i que els hem de proporcionar l’oportunitat de fer-ho amb gent arrelada al territori. I cal començar des d’avui aquest esforç.

També hem de valorar els resultats obtinguts a tota Espanya. Amb un Partit Socialista que es consolida com la única alternativa possible al govern del PP, i que guanyarà importants parcel·les de poder institucional. Certament a partir d’acords i aliances. Però sense un PSOE guanyador no hi ha canvi possible. L’únic que pot substituir Mariano Rajoy al capdavant del govern d’Espanya és Pedro Sánchez. Jo ja sé que hi ha qui li agrada molt la sèrie Joc de Trons, a mi també, però aquí no es tracta d’un Joc de Trons en el que compta l’astúcia. Estem en un joc democràtic en el que compta la força dels vots i, es miri com es miri, qui pot i ha de substituir Cospedal és Emiliano García-Page, qui pot i ha de substituir Monago és Guillermo Fernández Vara, qui pot i ha de substituir Fabra és Ximo Puig, qui pot i ha de substituir Bauzá és Francina Armengol i qui pot i ha de substituir Luisa Fernanda Rudi és Javier Lambán. Qui pot i ha de substituir Mariano Rajoy a La Moncloa el proper novembre és Pedro Sánchez, i té tot el nostre suport per aconseguir-ho.

Certament és hora de pactes. Diàleg, negociació i pacte. Nosaltres volem pactar i sabem pactar. Nosaltres volem governar i sabem governar. Als Ajuntaments, les Comunitats Autònomes i l’Estat. D’altres han de demostrar encara que vulguin i sàpiguen pactar i que vulguin i sàpiguen governar.

A Catalunya també cal pactar. Nosaltres no volem cap mena d’inestabilitat als Ajuntaments, volem governs sòlids i estables, sustentats en sòlides majories. Governs de progrés.

I vull ser molt clar al respecte: no tenim cap acord de tipus general amb cap força política. Volem governs de progrés, governs, com us deia, sòlids i estables, sustentats en sòlides majories. Respectant la voluntat ciutadana. Per cert, una clara majoria de badalonins i badalonines no volen seguir amb l’alcalde que tenen. Ell va voler fer un plebiscit sobre la seva particular forma de ‘netejar Badalona’ com deia el seu eslògan, i ha perdut aquest plebiscit. No podem contemporitzar amb els que practiquen polítiques d’enfrontament i divisió per raó de raça, religió o origen. No, no i no!

Cal respectar la voluntat majoritària i llegir bé els resultats electorals, que es produeixen en contextos locals determinats, i per això la decisió dels pactes correspon prendre-la a cada lloc. Perquè no es tracta només d’assegurar investidures, es tracta sobretot d’assegurar quatre anys de govern.

Per exemple, crec que no convé que Barcelona tingui un govern amb l’únic suport d’onze regidors i regidores d’un total de quaranta-un. Nosaltres estem en disposició de parlar i acordar, no només investidures, que són importants, sinó també governs que durin quatre anys i que puguin desenvolupar un programa de progrés. I tampoc no entenc que calgui esperar el 27 de setembre per establir acords municipals. La ciutadania ha parlat i ara cal començar a treballar d’acord amb aquest mandat popular.

Molts consistoris estan força fragmentats. Hi ha nou partits a Mataró, em sembla, oi? Doncs bé, cal treballar a Mataró i a tot arreu per governs estables, sabent que pactar vol dir acostar posicions i que molts estiguin disposats a renunciar a algunes pretensions legítimes però que no tenen el consens suficient. Per nosaltres no quedarà.

Dit això, no deixa de ser estrany que els mateixos que consideren que el PSC té l’obligació de donar suport a Badalona a la candidatura Badalona en Comú perquè és la llista més votada, trobin encertat que Terrassa en Comú maniobri per evitar la investidura de l’alcalde del PSC, cap de la llista més votada a Terrassa. No està de més fer una crida a la coherència, i demanar a tothom que estigui a l’alçada de les circumstàncies. Poso aquest exemple com en podria posar molts d’altres.

*************

El passat dia 1 es va posar en marxa el nostre procés de primàries. Amb un triple repte, elegir el candidat socialista a la presidència del govern d’Espanya, el candidat o candidata socialista a la presidència de la Generalitat i el cap o la cap de llista socialista al Congrés per la demarcació de Barcelona. Ja sabem que Pedro Sánchez opta a la presidència del govern d’Espanya. Ara cal donar el següent pas.

Quan vaig ser elegit primer secretari, en un moment de gran dificultat, vaig dir que estava disposat a assumir les meves responsabilitats amb totes les conseqüències i fins al final. I he volgut esperar a avui, a aquest Consell Nacional, per formalitzar la meva precandidatura a les eleccions al Parlament de Catalunya. Sí, companyes i companys, si ho voleu, seré el vostre candidat a la presidència de la Generalitat en les eleccions del proper 27 de setembre.

En aquest instant lliuro al president de l’Autoritat Electoral del partit l’escrit per tal de poder començar a recollir els corresponents avals.

Sóc conscient de la transcendència de la meva decisió i la prenc de forma lliure i entusiasta, empès per una voluntat de servei, sí, però amb moltes ganes de portar la bandera que un dia van aixecar Joan Reventós, Raimon Obiols, Joaquim Nadal, Pasqual Maragall, José Montilla i Pere Navarro.

Certament serà una campanya ben diferent a totes les que hem viscut. I jo les he viscut totes molt de prop des de 1980. Però tinc moltes ganes de fer-la, tinc moltes ganes de defensar els nostres plantejaments, tinc veritable passió per demostrar que hi ha un camí millor per Catalunya. Que portem quatre anys perduts, sense cap nova competència, cap nou projecte, cap nova inversió potent, cap avenç. Que no hem obtingut ni un pacte fiscal ni una consulta que serveixi per arreglar el problema que tenim. Que portem quatre anys d’embolics sense resultats positius i tangibles. Que no volem dividir els catalans en una baralla en el que hi hauria un 40% de perdedors. Que volem preservar la unitat civil del poble de Catalunya. Que no hi ha una sortida unilateral al problema d’encaix entre Catalunya i la resta d’Espanya.

Estic convençut que tothom arribarà més tard o més d’hora a reconèixer que tenim raó, que no hi haurà consulta si no és legal i acordada, que la millor manera d’organitzar la diversitat nacional en un Estat democràtic membre de la Unió Europea és el federalisme. Que el camí més ferm és negociar una profunda reforma constitucional i sotmetre-la a referèndum. Que això només serà possible quan canviï l’escenari polític en el conjunt d’Espanya i que això ho tenim a tocar de dits a finals del proper mes de novembre.

Quantes coses ens hem hagut de sentir dir! Tantes com ara se sent dir la direcció d’Unió Democràtica de Catalunya!

Cada dia hi ha més gent que reconeix que no hi haurà solució sense diàleg entre governs; que no es pot obviar la legalitat vigent, que pot ser modificada a través dels mecanismes previstos; que cal descartar qualsevol escenari que ens situï fora de la Unió Europea. Es digui el que es digui, el full de ruta signat entre CiU i ERC desconeix aquestes veritats evidents. Potser per això ja parlen de revisar-lo. Quants fulls de ruta portem? Quant de temps més volen que perdem, quantes energies, quantes oportunitats?

El 27 de setembre decidim entre quatre anys més d’embolics sense resultats o quatre anys de recerca de solucions justes i d’amplis acords.

Tinc ganes de reivindicar un govern que faci de la reactivació econòmica i la creació de llocs de treball la seva prioritat absoluta. Un govern que aturi les retallades en sanitat, educació i protecció social. Un govern que lluiti contra la corrupció i el frau fiscal. I, sí, un govern que arribi a un acord amb el govern d’Espanya per reconèixer Catalunya com a nació, per blindar el nostre autogovern, per assegurar les competències de la Generalitat en educació, llengua i cultura, per assolir un nou pacte fiscal. Un acord sotmès al vot de la ciutadania a través d’un referèndum legal i vinculant.

A les eleccions tots els candidats diuen que volen ser presidents. Sí. Però només n’hi haurà un de president, i no ho serà per majoria absoluta. El 28 de setembre caldrà posar-se d’acord. I qui millor que nosaltres per treballar per l’acord? Qui millor que un partit que no es resigna a l’esquinçament de la societat catalana, un partit que no persegueix la ruptura amb la resta d’Espanya, un partit que té la justícia social com a nord, un partit inequívocament catalanista i compromès amb l’autogovern. Un partit que sap governar i sap pactar. Un partit capaç de teixir complicitats Catalunya endins i Catalunya enfora. Un partit capaç d’enfortir i eixamplar el consens catalanista i que no es deixarà endur per un frontisme de conseqüències imprevisibles.

Tinc ganes de defensar un projecte en el que crec de forma apassionada, vull fer-ho des d’arguments ben sòlids i també des d’un respecte exquisit pels adversaris. Aspiro a fer-ho des de la sinceritat, sense abandonar mai el principi de realitat i el de responsabilitat. Convençut que en l’hora difícil de la política catalana, els nostres principis, els valors i els plantejaments que defensem seran la millor brúixola per sortir de l’embolic en que ens ha ficat una finalitat i una estratègia equivocades.

Prou d’experiments. Prou perdre el temps. Prou perdre de vista els problemes reals de la gent víctima de la crisi i de les retallades. Prou defugir les pròpies responsabilitats. Prou enfrontaments estèrils.

Fa gairebé un any us vaig dir que era hora d’arremangar-se per a reconstruir el projecte del PSC.

Avui us dic que és hora d’arremangar-se per servir els ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

Si així ho voleu, encapçalaré aquest esforç.

Si així ho voleu impulsaré amb tots vosaltres el canvi que convé a Catalunya i convé a tot Espanya.

Si així ho voleu em deixaré la pell com a candidat socialista en les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya.

Moltes gràcies!