INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL PLE DEL PARLAMENT (9.11.15) -text sense revisar-

Gràcies, senyora presidenta, senyores i senyors diputats,

Tots vostès saben que el nostre grup parlamentari considera que la Proposta de Resolució presentada per Junts pel Sí i la CUP no hagués hagut de ser admesa a tràmit per la Mesa del Parlament, que vàrem demanar a la Mesa la reconsideració de la seva decisió d’admetre-la a tràmit, petició que ens va ser denegada, com ens van ser denegats els informes jurídics sol·licitats a la Mesa i a la Presidenta del Parlament sobre el contingut de la Proposta de Resolució que avui estem a punt de debatre, i que també vàrem considerar que la reunió de portaveus a la que la Mesa va escoltar abans de rebutjar definitivament la nostra petició de reconsideració no era la Junta de Portaveus vàlidament constituïda que estableix el Reglament de la Cambra. Per totes aquestes qüestions hem demanat empara al Tribunal Constitucional. No vàrem demanar al Tribunal Constitucional com a mesura cautelar la suspensió d’aquest Ple perquè vàrem entendre que no tenia sentit fer-ho; vàrem demanar empara al Tribunal Constitucional pels nostres drets com a diputats i com a grup parlamentari.

La celebració del debat ens permet i ens obliga a entrar en el fons de la qüestió. És un debat molt important ja que no només condicionarà l’inici d’aquesta legislatura i el procés d’investidura del nou president o presidenta de la Generalitat, sinó que condicionarà en gran mesura el futur de la política catalana.

Vull compartir les nostres reflexions amb tots i cadascun de vostès, amb independència del grup del que formen part, sense apriorismes de cap mena, amb l’objectiu de demanar-los-hi que no donin suport a aquesta proposta de resolució.

Els demano que no ho facin perquè crec que l’aprovació d’aquesta proposta, en situar les institucions catalanes fora de la legalitat, ens perjudicarà greument a tots, a començar pels que pretenguin aplicar-la un cop que el Tribunal Constitucional l’hagi suspès, primer, i l’hagi anul·lat, més tard, com succeirà amb seguretat total i absoluta. En un procés molt similar, potser fins i tot més ràpid que el que va seguir la declaració de Sobirania aprovada per aquest Parlament el gener de 2013.

Senyores i senyors diputats, passo a explicar de forma sintètica els arguments que, en la meva opinió, justifiquen la meva petició a tots vostès que votin de forma negativa a aquesta proposta.

El primer argument té a veure amb el pretès mandat democràtic que empararia la proposta de resolució que estem discutint. És evident que les eleccions del 27 de setembre les va guanyar de forma clara Junts pel Sí, amb 62 diputats, amb 1.628.714 vots, el 39,59%. L’altra candidatura que defensava la independència era la CUP, que va obtenir 10 diputats, 337.794 vots, el 8,21%. Per tant, hi ha una majoria independentista per governar. Però alguns van voler donar a aquestes eleccions un caràcter plebiscitari que els demés negàvem. I el sí a la independència, seguint el seu criteri, va aplegar el 47,8 dels vots. “El plebiscit no s’ha guanyat”. L’afirmació no és meva, és de la CUP el dia 28 de setembre. David Fernández, el 4 d’agost també deia que el mínim necessari era el 50,01%, i que a partir del 55% el procés seria, i cito literalment “imparable, impecable i tindrà legitimitat absoluta”.

Els que no van votar Junts pel Sí o la CUP, el 52,2% van rebutjar el plebiscit que alguns plantejaven. Certament es pot afirmar que en els vots negatius hi ha matisos significatius, i es van expressar de forma clara en la campanya electoral. I també hi ha matisos significatius en els vots afirmatius, n’hi havia per donar força a la independència (que era es camufla en l’eufemisme “desconnexió”) però també n’hi havia per donar força a una eventual negociació, una negociació que aquesta proposta fa impossible.

Sigui com sigui, avui no es pot dir que hi hagi una majoria de catalans i catalanes partidaris de la independència. La suma de vots de Junts pel Sí i de la CUP s’ajusta prou significativament als vots Sí-Sí del procés participatiu del 9 de novembre de l’any passat (1.966.508 i 1.897.274, respectivament). Una dada que sembla confirmar que no estem en un escenari de majoria ciutadana independentista.

Si per anar cap a la independència calia guanyar el plebiscit, com el plebiscit no s’ha guanyat, el principal objectiu polític d’aquesta legislatura hauria de ser un altre, com desitjaven molts electors. Això, des del nostre punt de vista és contradictori amb els punts que van del primer al cinquè i el punt setè de la proposta presentada per Junts pel Sí i la CUP.

Senyores i senyors diputats,

Qualsevol que hagués estat el resultat de les eleccions, l’objectiu a assolir i el camí per assolir-lo no podria ser mai el desconeixement de la legalitat. I això des del nostre punt de vista inhabilita els punts 6 i 8 de la proposta de resolució.

La pretensió de fons de la proposta de resolució és donar per superats la Constitució i l’Estatut, oblidant que la reforma constitucional obliga a altres procediments i majories que no són la simple aprovació d’una proposta de resolució del Parlament de Catalunya, i que canviar l’Estatut requereix el suport de 2/3 del Parlament. Per això també considerem que la Mesa del Parlament no hagués hagut d’admetre a tràmit aquesta proposta pel fet que de forma ben palesa desvirtua els mecanismes institucionals necessaris per assolir els objectius que busca. Aquí rau també la importància dels informes jurídics que se’ns van negar.

En aquest context el punt 9 de la proposta de resolució no deixa de sorprendre, perquè parla d’iniciar negociacions després d’haver deixat clar que no reconeix les institucions de l’Estat des de l’aprovació d’aquest text. A quina porta trucaran per negociar esperant que algú respongui després d’haver negat tota legitimitat a les institucions espanyoles i les seves decisions?

Com ho explicaran a la Comissió Europea i a la resta de països que reconeixen la legitimitat i legalitat de la democràcia espanyola? Pot ser no ha estat prou clar el Secretari general de la ONU quan acaba de dir que Catalunya no entra en el cas dels territoris als que se’ls reconeix el dret d’autodeterminació?

Senyores i senyors diputats,

Voldria cridar-los l’atenció sobre un argument que no té a veure amb raons d’actualitat sinó que troba la seva raó de ser en les lliçons que el catalanisme polític ha après al llarg de la història, de vegades en forma dramàtica. La primera lliçó és que, mentre la pluralitat política és positiva, la divisió dels catalans pel que fa als objectius de país afebleix Catalunya. Però hi ha una segona lliçó, encara més oportuna pel que fa al debat que mantenim avui. La història ens ha demostrat que situar les institucions catalanes fora de la llei ens porta a una derrota segura. No dic que aquesta afirmació, com qualsevol de les afirmacions que fem, no pugui ser discutida i discutible. Però m’hauran d’acceptar que situar-se fora de la llei és del tot temerari, i que tindrà conseqüències i costos imprevisibles.

Entendran, doncs, que la pregunta que els faig ara no és en absolut retòrica. Han pensat en els costos i les conseqüències de situar les institucions catalanes fora de la llei? Ho dic perquè alguns d’aquests costos i d’aquestes conseqüències no només recauran sobre vostès, sinó que poden recaure sobre el conjunt de la ciutadania.

I vull dir-los clarament que no tenen cap dret, vull dir-los que, a més d’il·legal, no tenen cap mandat democràtic per a donar un pas d’aquestes conseqüències i que, quan actuïn els mecanismes de l’Estat de dret i s’apliqui la llei, no podran trobar en nosaltres ni comprensió ni solidaritat.

Els punts 6 i 8 de la resolució, són, des del nostre punt de vista, un autèntic disbarat. Si el Parlament desobeeix el marc legal en el que es fonamenta la seva existència, com podrà exigir el respecte a la pròpia institució i a les seves decisions a partir d’ara? Què passarà si uns ciutadans de Catalunya decideixen fer cas d’unes lleis i d’altres no? Si uns ciutadans accepten el que diu aquest Parlament i uns altres no? Si altres institucions de Catalunya decideixen que les normes derivades del Parlament no son vàlides en tant siguin contraries a les lleis espanyoles?  Aquest Parlament té un poder derivat de les urnes, sí. Però el té en la mesura en què sorgeix d’una legalitat democràtica que a partir d’ara es pretén desconèixer. Han calibrat les conseqüències de la decisió que volen prendre?

Qui dirà, a partir d’ara, quines lleis han de ser obeïdes i quines no? Qui es farà càrrec dels problemes que funcionaris i ciutadania en general hauran d’afrontar en funció de quines lleis observin i quines no?

Legalitat només n’hi ha una, integrada per les lleis catalanes, les lleis espanyoles, les directives europees i fins i tot els tractats internacionals, amb una jerarquia normativa que, en cas de dubte, només el Tribunal Constitucional pot resoldre. El Tribunal Constitucional és en darrera instància el garant dels drets i llibertats de tots els ciutadans. I, per cert, també dels drets dels diputats i les diputades al Parlament de Catalunya.

Vostès diuen que volen desconnectar d’Espanya, en comptes de dir que estan fent una declaració unilateral d’independència, com un eufemisme per no espantar una part dels seus electors, però d’entrada el que ens demanen és que desconnectem de l’Estat de dret. I el nostre grup parlamentari no vol ni desconnectar d’Espanya ni desconnectar de l’Estat de dret.

Si m’ho permeten, vostès estan desconnectant de la majoria ciutadana, estan desconnectant de la legalitat democràtica i estan desconnectant de la realitat. Crec que no saben on van i no tenen dret a arrossegar-nos a tots en una fugida endavant de costos insuportables.

I és ben curiós que una proposta de resolució que comença per dir que el TC està deslegitimat des de l’any 2010, contingui mencions a recursos presentats pel govern de Catalunya davant del TC fins fa deu dies. Feia malament el govern de Catalunya demanant l’empara del TC quan presentava recursos d’inconstitucionalitat o conflictes competencials? Per què el Govern de Catalunya i aquest propi Parlament s’adreçava a una institució que els proponents de la resolució consideren deslegitimada des de fa cinc anys?

Resulta cínic o potser infantil, i un ridícul internacional, acceptar les decisions de l’àrbitre quan ens convenen i rebutjar-les quan no ens sentim satisfets amb les seves resolucions.

Dit això, en la meva opinió, el Tribunal Constitucional va cometre un gravíssim error en la Sentència sobre l’Estatut, no cal que els hi recordi les circumstàncies que travessava el Tribunal en aquell moment: vacants, recusacions, etc. De la mateixa manera que dic això i ho vaig dir llavors, dic també ara, com vaig dir llavors, que cal acatar les resolucions del Tribunal Constitucional encara que no les compartim

I també dic que a ningú pot escapar la importància del fet que les decisions del Tribunal Constitucional sobre la Declaració de Sobirania o la Llei de Consultes es prenguessin per unanimitat, especialment si es té en compte la presència en el Tribunal de sensibilitats ideològiques ben diferents o la presència en el Tribunal de dos notabilíssims magistrats catalans, un d’ells, per cert, elegit a proposta d’aquest Parlament.

Tampoc entenem gaire les raons d’adoptar una resolució que és una mandat pel “futur govern”. Des del nostre punt de vista, el mandat pel futur govern és el que es deriva dels compromisos adquirits en el debat d’investidura del futur president o presidenta, i dels que després vagi adquirint el propi govern o la majoria parlamentària en que se sustenti.

Pel que se’ns diu, la majoria que està en disposició avui de fer que aquesta proposta s’aprovi no ha arribat a cap acord pel que fa a la investidura. L’annex apunta a als continguts d’un futur acord de govern. Però aquesta no és ara la qüestió. Sincerament, això és un joc dels disbarats. No té sentit aprovar mandats a un president i un govern que encara no existeixen.

Hem valorat també el contingut de la proposta de resolució i de la presentada pel grup parlamentari de Catalunya Sí que Es Pot. També hi votarem en contra entenent que aquesta proposta respon al programa polític, respectable però que no compartim, d’una altra força política. Temps hi haurà, en el decurs de la legislatura de debatre en profunditat les qüestions que proposa, i de trobar punts d’encontre entre el nostre grup i el de Catalunya Sí que Es Pot que ajudin en el procés d’aprofundir en la justícia social.

Acabo fent novament referència a la proposta de resolució presentada pel Junts pel Sí i la CUP.

Els prego que reflexionin sobre la responsabilitat que assumeixen en donar suport a una proposta de resolució que, lluny de resoldre el problema de relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya, l’agreuja. Que en comptes de demostrar força per a negociar tanca les portes a la negociació; amb l’actual govern i amb qualsevol dels governs que es puguin formar a Espanya a partir del 20 de desembre. Lluny d’acostar-nos a la independència, posa en risc l’autogovern. Lluny d’unir els catalans, els dividirà encara més.

Adoptar una resolució com aquesta potser té una explicació: es vol provocar una reacció per part de les institucions de l’Estat que aparentment pugui donar més arguments en favor de la independència. S’equivoquen si pensen així. I decebran molts catalans que van votar Junts pel Sí no per provocar l’Estat, sinó per forçar una negociació que, per aquest camí, esdevindrà impossible. D’altra banda, no cal provocar un Estat democràtic perquè imposi la legalitat, ho fa perquè és la seva raó de ser. No trobaran després suports enlloc, perquè hauran estat vostès qui hagin triat saltar-se la llei.

Només hi ha solució a través del diàleg, la negociació i el pacte, i aquesta resolució, ho fa tot encara més difícil. Per això els preguem que no li donin suport.

Som conscients de la dificultat del problema de l‘encaix entre Catalunya i la resta d’Espanya, som conscients del malestar d’amplis sectors socials sobre l’actual estat de coses. Podem compartir molts elements d’aquest malestar però, com els deia, només serem capaços de resoldre’ls a través del diàleg i del respecte a la legalitat. En aquest esforç ens podran trobar sempre als socialistes de Catalunya. Per la via de l’enfrontament, la provocació i la il·legalitat, no.

Moltes gràcies senyora presidenta, senyores i senyors diputats.