En relació a la notícia de que la Generalitat destinarà 200 mil euros a promocionar Barcelona Medical Destination, ofertant els serveis dels centres sanitaris catalans a tot el món, voldria fer aquestes primeres observacions d’urgència:

1) En temps de descompte,quan està en funcions, amb el Parlament inoperant i sense capacitat de control, el conseller Boi Ruiz segueix prioritzant les polítiques “business friendly” que mercantilitzen la salut i la sanitat en lloc de vetllar peer la salut i la sanitat pel bé comú.

2) Que institucions privades vagin en el mateix paquet “d’ofertes sanitàries” que institucions sanitàries finançades íntegrament amb diners públics és mostra del poc respecte del conseller pel que hauria de ser de totes i tots (i de fet ho és, ja que es financia amb els nostres impostos). La jugada de Boi Ruiz constitueix, per tant, una despossessió de béns i serveis públics que en temps de crisi i austericidi és especialment lamentable.

3) Són mesures preses contra la universalitat de l’atenció sanitària, establint uns distinció amb clar biaix de classe entre la gent que ha nascut fóra de Catalunya i que no es pot pagar l’atenció mèdica,i la gent del turisme sanitari, de classes altes i del país que sigui, que tindran dret en institucions finançades públicament (i de manera prioritària) a serveis de salut dels que s’exclou a treballadores i treballadors pobres o en atur de Catalunya i als familiars amb els que conviuen, sigui quin sigui el seu origen. .

4) Si ja ens veníem queixant de la mercantilització de la sanitat sota la conselleria de Boi Ruiz, ara ha fet un pas més posant-la a nivell de servei sumptuari, pel turisme de luxe, en connivència amb el sector de l’hoteleria i altres interessos aliens a la sanitat però que fomenten la interessada vessant “hotelera” de la mateixa, especialment excloent, en detriment del seu caràcter fonamental, integrador, de prevenció, investigació, atenció, cura i rehabilitació que la caracteritzen com a servei públic.

5) Els i les professionals de la sanitat de més renom, formats a les universitats públiques, amb dedicació total o parcial a la sanitat pública, no poden abandonar la seva dedicació fonamental a la sanitat pública per servir interessos privats. Els recursos són escassos, i també el temps del personal sanitari. I no cal oblidar que la gran majoria de professionals de més renom de la nostra sanitat treballen a la pública.

6) Especialment dissortada és l’altra cara de la política de Boi Ruiz que fomenta i justifica també el “turisme sanitari” cap a països més pobres de persones que no reben a la nostra sanitat els serveis i atenció que necessiten: per exemple, en el cas de la hepatitis C i les vendes “turístiques” de viatges per anar-se a tractar a Egipte o altres països on surt “a bon preu” curar-se, quan hauria de ser responsabilitat de les institucions públiques, a partir de finançament públic.

7) Les polítiques elitistes, classistes i que fomenten la desigualtat en l’atenció i el tracte sanitari no equitatiu s’han d’eradicar en una Catalunya més justa i per tant és especialment repulsiu que la Conselleria impliqui en la campanya de foment del “turisme sanitari” els mitjans de comunicació públics, amb una propaganda esbiaixada i sense possibilitat de rèplica.

8) Cal veure també en el Reial Decret Llei 16/2012 en el que, entre altres coses, s’ excloïa a les persones “sense papers” de l’atenció sanitària pública, una justificació classista de la mesura de Boi Ruiz, i una conseqüència a afegir a les crítiques que les organitzacions socials i professionals relacionades amb la salut assenyalen com una mesura injusta, inhumana, realitzada sense cap criteri sanitari. Ara veiem els efectes que es pretenen culpabiltitzadors i que amaguen la xenofòbia sota la capacitat de compra de serveis sanitaris.

9) És denigrant intentar sotmetre al mateixos criteris (però amb diferent valoració com ja s’ha donat a entendre en alguns mitjans de comunicació) als immigrants irregulars que venen a cercar treball i una vida millor, amb les persones que es poden permetre el luxe de cercar per tot el món la millor atenció sanitària. Moltes de les persones que venen a Barcelona pel “turisme sanitari” podrien ser determinants, amb la seva influència i el pagament dels seus impostos, perquè en els seus països hi hagués també un servei de salut de qualitat i universal.