No sé si vostès tenen la mateixa sensació que jo. Em sembla estar vivint a càmera lenta (amb la llicència d'un anacronisme massa obvi) la caiguda del "nostre" imperi romà. El capitalisme va entrar en fase crítica a finals del 2008. Semblava que estava en els seus darrers moments. En el mes d'octubre del 2008 escrivia Barbara Ehrenrich:
"Aquest any es celebra el 160è aniversari del Manifest Comunista i el capitalisme, alies "lliure empresa", sembla disposat a observar l'ocasió caient mort. (...) Però en un punt Marx i Engels tenien tota la raó: Dins de societats capitalistes, o com a mínim a la classe del capitalisme salvatgement desregulat que Amèrica ha tingut, els rics són cada vegada més rics i els treballadors són cada vegada més pobres, mentre la classe mitjana va relliscant cap a la ruïna. Aquestes dues últimes conseqüències són el que Marx n’anomena depauperació, que és com el procés que una persona pateix quan té càncer i cap assegurança, o s’ha de pagar la hipoteca i no hi ha cap sou en perspectiva!"
La manca d'una alternativa creïble i amb prou confiança en sí mateixa per imposar un món més just, un altre món possible, ha permès que la mort del capitalisme es perllongui en una agonia de sorolls i crits sense massa significat. La depauperació avança i té objectius ben concrets: les persones més dèbils de la societat (amb les reformes laborals que augmenten la precarietat i converteixen la vida en un risc constant, en una incertesa absoluta; assalts a les pensions i subsidis, privatització dels serveis bàsics... que ja ha començat però serà la segona gran onada que ja s'anuncia). Saturn (el capitalisme) devorant els seus propis fills es devora a sí mateix.
I mentre avancen i s'imposen les fórmules suïcides del capitalisme (no volen recordar ni tant sols Keynes, immersos en un procés de destrucció que ja és massa addictiu) les imatges finals d'un imperi romà en plena decadència apareixen en primer pla: una autocomplaença en l'autoengany mentre es distreu a les víctimes amb espectacles que a més, també poden ser (no sempre) un bon negoci pels poderosos.
De què ve sinó l'enorme dèficit de l'Ajuntament de Madrid per uns Jocs Olímpics fallits? Què signifiquen els enormes dispendis per contractar un gran director de jocs d'arena com Mourinho (o qualsevol jugador més o menys galàctic)? I sols faltava per portar-nos a la decadència romana la imatge intensament repetida, obssessiva per guanyadora de quota de pantalla, del torero Julio Aparicio empitonat a Las Ventas... és que no ens adonem de fins a quin punt aquesta imatge de crueltat i barbàrie és també el nostre retrat?
La política digna (o com a mínim demoràticament representativa) abdica no sols de les responsabilitats econòmiques sinò civilizatòries... A quina manca de raó responen els constants regals econòmics a les cadenes privades (per exemple, que els canals de la televisió espanyola hagin renunciat a la publicitat)? Es tracta de no sortir de l'estupor d'un opi globalitzat i de baixíssima exigència neuronal. Altrament, com no revoltar-se quan es descobreixen les constants estafes i fraus dels"triomfadors" d'aquest sistema?
Per què ningú es pregunta qui ha escrit l'Informe del FMI que des d'ahir imposa la nostra política? Per què ningú denuncia els escassos encerts del Fons Monetari per recuperar l'economia dels països i tampoc ningú explica els seus enormes costos socials, personals... i de biaix de gènere i de classe?
O les esquerres estem a l'alçada de l'enorme desafiament que cada dia creix i ens ofega, o ja podem començar a acostumar-nos de nou a la pitjor de les barbàries.