Us explicaré un conte. En la primera part m’ajuden Andy Furlong i Fred Cartmel, dos investigadors socials anglesos. Antigament la gent quan volia fer el viatge de la vida, anava a buscar un tren en una estació. Allí hi anava tothom, el ric i el pobre. El ric anava en primera classe i el pobre, en tercera, però tenien una única locomotora i tots anaven a una altra estació. Si pel camí el tren s’aturava, tots tenien l’interès comú que s’arreglés, tots arribaven junts a una altra estació. Podia passar que desenganxessin un vagó de primera i aquest anés més lluny, a una altra estació. En general, però, a les andanes de l’estació hi arribaven tots, i si havien d’anar a un altre indret, en un altre tren, hi anaven junts.

Si el tren no hi era, s’espatllava i es quedava pel camí, hi havia protestes, articles als diaris, Com és que no hi ha el tren! Manifestacions, crits, etc. Rics i pobres tenien interessos comuns que el servei de trens funcionés correctament.

Avui tot ha canviat, avui tothom es creu lliure. Analitzem com funciona en concret aquesta gran possibilitat d’exercir la llibertat. Cada persona té un cotxe; això sí, els rics tenen un Mercedes i els pobres, un Seat Panda. Cada un surt quan vol, es té la sensació que tothom té molta més llibertat. El ric té un GPS al cap, ha anat a les acadèmies Garmin/Esade, té més formació, més informació, més xarxes familiars, socials, etc. A les rotondes de la vida sap en cada moment on ha d’anar. Probablement anirà molt lluny encara que sigui mitjanament idiota. I si tot li falla sempre li quedarà trucar pel mòbil.

El pobre es pensa igualment que és lliure però ha estudiat menys, a casa seva no hi havia llibres, etc. No té GPS. A la primera rotonda endevina la sortida, però a la segona, a la tercera o a la quarta, es perd. Si té un mòbil per demanar ajuda, un cop surti del barri no tindrà cobertura. Cansat de fer voltes i no arribar enlloc es para. Al final, derrotat, algun ciutadà de bona fe avisarà el RAC de la vida: els serveis socials, subsidis, etc. Capcot, torna a casa enfonsat, no ha estat capaç d’arribar enlloc: és un fracassat. Quan passen els dies, els amics i parents li diuen que potser és millor que vagi al metge; aquest li diagnostica en tres minuts una depressió i li recepta psicofàrmacs.

La manca de sentit, de justícia, d’equitat i d’igualtat d’oportunitats de la societat no es tradueix en un esperit de crítica, i per tant, de revolta o/i proposta de canvi com abans: “El tren s’ha esparracat! Que l’arreglin!”, sinó que ha interioritzat el fracàs social com un fracàs personal. Els poderosos han triomfat, és el triomf final, ningú protesta i, a més, fan negoci les farmacèutiques.

És la versió postmoderna d’aquella vella idea que era ric qui Déu volia, i després en la revolució industrial era ric qui s’esforçava i pobre qui era un pòtol, no hi fa res que els rics siguin rendistes i els camps de golf estiguin plens un dimarts al matí, per exemple.

Com diu Slavoj Zizec, hem arribat a la medicalització dels problemes socials i davant la injustícia no hi ha l’organització i la protesta sinó la sortida psiquiàtrica. Estem davant de la versió occidental, liberal, democràtica d’aquells intents soviètics de diagnosticar en el pensament dissident, algun trastorn mental, pràctica molt apreciada al famós institut Stxerbski de Moscou.

En la VI edició de la UPEC volem contribuir modestament, aquests dies, a recuperar el GPS de l’esquerra.