De vegades, no calen més explicacions perquè els fets parlen per si sols. Només un residual 2,7% del cinema que es projecta a les sales del país és en català. I així hagués continuat, perpetuant el cinema en la llengua pròpia del país en la més estricta marginalitat, convertint la possibilitat de veure una pel•lícula d'estrena en català a la gran pantalla en una quimera.
La Llei del cinema és una iniciativa valenta i imprescindible, impulsada per Esquerra, però que ha estat aprovada amb els vots a favor dels tres partits del Govern i de CiU que, a darrera hora, ha hagut de sumar-se al consens després d'un llarg període de posar tota mena de traves a la proposta. Que CiU s'hagi sumat al consens enforteix la proposta. Si bé és difícil de pair haver viscut l'actitud obstruccionista que des de primera hora ha tingut CiU amb aquesta llei, producte de les seves hipoteques. Tant Felip Puig com Duran Lleida no van dubtar a disparar inicialment contra la proposta alineant-se amb el PP i fent servir la crisi com a pretext. Més recentment, ens va tocar escoltar Oriol Pujol denunciar la llei perquè “imposava el català”, novament amb arguments a imatge i semblança del PP. Un balanç ben trist com a corol•lari d'una llei que hauria d'haver-se aprovat fa 20 anys però que CiU sempre es va resistir a impulsar.
La Llei del cinema garanteix el dret dels ciutadans a poder veure cinema en les dues llengües oficials, tothora que en fomenta la distribució i exhibició en versió original i subtitulada. A més, determina que quan una pel•lícula s’estreni a Catalunya subtitulada s’haurà de subtitular en les dues llengües oficials i distribuir el 50% de les còpies en cada llengua. Qui hauria d'estar en contra a tenir dret a veure cinema en català?
Però més enllà de la qüestió lingüística, la llei assumeix el paper central del sector cinematogràfic dins del mapa de la indústria cultural catalana i crea diferents fons d'ajuts públics pel foment de la producció, la distribució i l'exhibició. Alhora, estableix un Acord Marc per al Foment de la Cinematografia que obliga el Departament d'Innovació, el d'Economia i el de Cultura a treballar conjuntament amb Televisió de Catalunya per fomentar l'activitat cinematogràfica. I el que no és menys important, com a filosofia que inspira la llei, considera el cinema no només un sector econòmic sinó, sobretot i abans que res, una expressió cultural de primer ordre.
Ens en podem sentir ben orgullosos. Però no podem abaixar la guàrdia. Cal vetllar per l'aplicació de la llei i per això caldrà que Esquerra faci sentir la seva veu amb força. Deixar la seva aplicació en mans d'altres, vista l'actitud que han mantingut, seria una temeritat.