Sovint la pressa i la impaciència han portat a la nostra gent a demanar o a proposar un full de ruta cap a la independència. Evocar vies simplistes, per no dir màgiques, també facilita aquest tipus de debat. Però el cert és que aquesta setmana el Tribunal Internacional de la Haia ha posat una mica d’ordre per sobre del desconcert regnant.

Tal com assenyalava Carod-Rovira en un article a l’AVUI, no és pas fàcil. Però en la mateixa línia del que indicava, el Tribunal Internacional deixa una cosa ben clara: la independència s’assoleix a partir d’una majoria democràtica, que obté el Govern del país i, a partir d’aquí, condueix una transició per esdevenir un nou estat.

El full de ruta comporta que aquest Govern promourà el diàleg nacional amb els agents econòmics, socials i culturals del país, establirà el contacte amb organismes internacionals especialment la Unió Europea, per preparar el reconeixement immediat. Buscarà mediadors en els organismes internacionals per tal de facilitar la negociació de traspàs amb l’estat espanyol de tot allò que compartim: hisenda, caixa de la seguretat social, reserves del Banc d’Espanya, garanties de dipòsits, etc, i sobretot pel que fa a control d’infraestructures logístiques, transport telecomunicacions o científiques. I serà aquest mateix Govern qui finalment celebrarà un referèndum per ratificar la seva decisió.

El full de ruta és lògic i simple, es basa en la democràcia, en les majories i tal com deia el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries sobre la IP basada en la llei de Consultes sobre la Independència de Catalunya “tota proclamació d’independència, sempre, sempre, neix d’un acte d’al•legalitat” i aquest es fonamenta en una decisió democràtica.

Que sigui simple no vol dir que sigui senzill, ans al contrari, ens queda un llarg camí per recórrer i el de convèncer a moltes persones que això és possible i, a més, necessari. Però mentre la marea democràtica no s’acaba de desbordar, hem fet molta feina i encara en podem fer més. Per exemple és fonamental que les persones i entitats conscients del moment polític facin un pas endavant per substituir les cúpules de la societat civil organitzada que encara estan instal•lades en el vell ordre: patronals, universitats, sindicats, cambres, col•legis professionals... el diàleg nacional per la independència serà més fàcil, més fluid.

Hi ha full de ruta? Sense ser la panacea, sí. No hem de fer ni més ni menys que han fet tants altres països que ja són estats. No hi ha dreceres, ni camins fàcils. Però és ben possible. I tant que ho és, ara més que mai. Només cal mirar enrere, deu anys a tot estirar, per comprovar fins a quin punt hem avançat. S’ha fet camí, en queda per fer però ja no es veu inabastable.