A Punts de Vista recordem amb molt d'afecte l'amiga i companya Manola Rodríguez... Crec que una fita important en la seva memòria va ser la publicació de la petició del seu fill Helios perquè es compleixi el que volia la seva mare en relació a la seva casa de la Rambla del Carmel i la presó Model de Barcelona i que podeu trobar en un document impressionant a Manola Rodríguez y nuestra Memoria Histórica.
Tant en aquell post com en aquest podeu continuar deixant els vostres records i comentaris, i donant suport a la seva voluntat ... Ara que ja fa un any que la Manola ens va deixar he demanat a la seva amiga Maribel Nogué, la ciutadana més dempeus de tota l'Anoia un petit recordatori. I la Maribel, com sempre, ha accedit fent les coses tant ben fetes com sempre: amb el cor, el compromís, una amistat que es preserva, i la lucidesa de les dones que saben molt bé el sentit de les complicitats feministes i de classe, de la seva lluita i de la seva vida.
Amb la Manola al cor un any després
Per la Mercè de l’any passat ens va deixar la Manola, estava a punt de complir 92 anys d’una llarga vida de compromís i lluita, d’haver estat testimoni d’una etapa de la nostra història curulla d’il·lusions i desencisos que mai la varen vèncer.
D’ençà que a mitjans de febrer varem saber de la seva partida al nou estadi d’una vida que perdura després d’ella mateixa (ho va dir el dia de la presentació del seu llibre de poemes “latidos” “80 anys de la vida de la persona és com un minut en el curs de la humanitat”, per això ”li donava igual ser ella mateixa que una flor, perquè des d ‘allà on la col·loquéssim, ella ens continuaria mirant...”.
Ha estat un any de records, de cercar en les nostres hemeroteques particulars i col·lectives aquella petjada de la saviesa de vida i d’experiència que, sovint, per la seva timidesa, callava.
Ja des de la pertinença al col·lectiu de “Dones del 36” havia pogut treure del seu armari les vivències i peripècies d’una joventut forjada entorn els ideals de la II República, amb la fatalitat de la Guerra Civil que va truncar tantes vides i esperances.
El 14 d’abril d’aquest 2010, li férem un donatge a “Ca la Dona” on moltes companyes i amigues pogueren acomiadar-se d’ ella compartint vivències i emocions. La Manola era enmig nostre, segur. Més tard, el 17 de juny, bategàvem cap al futur en un acte entranyable a la seu del Memorial Democràtic de la Generalitat on, des del reconeixement institucional i popular alhora, li varem poder dir -comunitàriament- el nostre adéu.
Mica en mica surten també a la llum detalls d’aquella etapa de la seva vida més oculta, la del postfranquisme, on la clandestinitat va esdevenir regla de subsistència vital i política per una generació de resistents quin sacrifici de vida personal no ha est prou reivindicat encara. Sense el seu lliurament i la seva tenacitat no hauríem pogut gaudir d’aquesta democràcia vigilada que s’omple la boca de llibertats però que li posa fronteres, i ben aviat potser cadenes i tot...
Estic certa que furgant en el llegat documental de la Manola, però furgant sobretot en la nostra memòria i records de vida compartits, hi trobarem encara tota aquella lliçó de vida que ens ha d’acompanyar en la nostra lluita diària, perquè per a moltes persones que l’hem conegut i que hi hem conviscut en l’extensa activitat social que desenvolupava, encara ens acompanya. Per això, un any després, encara continuem portant la Manola al cor. Ella és amb nosaltres i la lluita continua, segur.
- Compartir
-
-
-
-
-
-
more...
