Dilluns, a Estrasburg, el Parlament Europeu debatrem la nova proposta de Directiva sobre permís per a dones treballadores embarassades o que acabin de parir (compte! no confondre amb Permís parental, que forma part d'una altra Directiva que la Comissió ens ha promès fa temps que presentaria cosa que encara no ha fet). En aquest cas es tractat de garantir drets per a les dones treballadores que estiguin esperant un fill o filla, o l'acabin de tenir.

Quan va començar el debat, a finals del mandat passat (2009) alguns vàrem impulsar com a objectius necessaris ampliar el permís de maternitat fins a 24 setmanes (sis mesos, tal i com recomana l'OMS), remunerat la 100%, i un permís de paternitat complementari (no substitutiu) i obligatori de com a mínim quatre setmanes i compensat al 100% tendent a igualar-se amb el permís de maternitat. L'objectiu d'aquestes propostes era doble: augmentar els drets de les mares a no veure's discriminades laboralment pel fet de fer allò que només poden fer les dones malgrat beneficia al conjunt de la societat, parir, i augmentar la responsabilitat dels pares en tot allò que té a veure amb les tasques reproductives i de la cura.

Ràpidament els qui defensàvem aquesta visió ens vàrem trobar en clara minoria dins del Parlament. El compromís dels principals grups no va passar de les 20 setmanes, 100% remuneració i dues setmanes (optatives) per a la paternitat. Primera frustració, per tant. Aquest era la proposta que havíem de votar al maig de 2009. No vàrem poder votar per què a darrera hora el PPE i els ALDE van demanar que el text tornés a la Comissió de Dones. Segona frustració, ja que malgrat no era la proposta que alguns, com jo, volíem, suposava un notable increment respecte la situació actual tan a l'Estat espanyol (16 setmanes, 100%, permís paternitat dues setmanes), com, encara més, per a la resta dels països de la UE.

Vàrem reprendre el tema aquesta legislatura. De nou negociacions a la baixa degut a les pressions i els xantatges de la dreta conservadora, malgrat les quals vàrem aconseguir que la Comissió de Drets de les Dones, a la qual pertanyo, mantingués les 20 setmanes (tot i que dues podrien ser usades per un Estat per a la paternitat), i 100% remuneració. És a dir, pel camí havíem perdut dues setmanes. Tercera decepció.

Des de llavors que portem negociant el text que tocarà debatre la setmana vinent a Estrasburg. La meva postura ha estat intentar blindar aquest fràgil i, per a mi, insuficient acord que vàrem votar a la Comissió FEMM. De nou la dreta, però, ha seguit pressionant per aigualir encara més el text. Volen 18 setmanes, sis obligatòries, i no més de 75% de remuneració, tot i que algunes demanen fins a 50%. Del permís de paternitat ni parlar-ne.

La ponent de l'informe, Edite Estrela, amb qui he estat treballant colze a colze des de l'inici d'aquesta història, està fent tots els possibles per salvar el text en essència. Ha fet una nova proposta de compromís: un procés progressiu que començaria per 18 setmanes (6 obligatòries al 100% i la resta a 80%, permetent aquells països amb permís de paternitat que el combinin, com el cas espanyol que permetria usar dues setmanes per a paternitat), amb l'objectiu però que al 2020 s'arribés a 20 setmanes, 100% de remuneració.

Si s'aprova finalment aquest acord de compromís siginficarà un petit avenç respecte de la situació actual, però nio de bon tros el que hauria hagut de ser se les majories haguessin estat unes altres al Parlament Europeu.

Dilluns tindrem el debat i en principi tocarà votar dimarts o dimecres. Ens eguiré informant.

Sigui com sigui, un cop més vull recordar que la força de la dreta per aigualir una vegada i una altra no la hi donen necessàriament els arguments, ni la raó, sinó els vots. Ells, simplement, són més, i són més per què la gent els va votar massivament. Això és el que fa que imposin els seus models, els seus valors, les seves lògiques. Si els qui defensàvem 24 setmanes, 100% de remuneració i permís de paternitat obligatori haguéssim estat més, al 2009 i ara, el debat s'hagués resolt abans i de manera molt més satisfactòria per a les mares, els pares, els infants i la societat en general.

Un cop més vull recordar, per tant, que al cap i a la fi votar una opció política o una altra, o fins i tot no anar a votar, té conseqüències. És bo tenir ben presents exemples com aquest cada cop que ens trobem davant el dilema d'haver de posar una papereta en una urna.