Ens vàrem conèixer a Madrid, fruit d’una carambola. El conegut d’un conegut, la seva família i una altra catalana es van identificar en mig d’una més de les noves urbanitzacions que han crescut a l’entorn del Madrid del boom immobiliari. Es van identificar pel cotxe, millor dit per la matricula, “ei, sou catalans!?”, i així van cimentar una amistat enmig d’aquella urbanització d’homes i dones que el diumenge anaven de visita amb el diari El Mundo o La Razón sota el braç. Així va ser com Francesc Galí, un català de Roses que feia de cap de màrqueting a una multinacional de la distribució a Madrid, em va dir: “has de conèixer en Martínez Madero”. “Qui és?” vaig replicar. “Un català que imparteix justícia a la fiscalia anticorrupció de Madrid”. He de confessar que des del primer dia el vaig voler conèixer. En aquell Madrid de l'anomenat Aznarato, algú que plantés cara a la corrupció espanyola i a la que ens anava arribant de tercers països, sobretot de l'est, era singular. I he de dir que la trobada no em va defraudar: Auster en la formes, meticulós a l’hora de deixar anar les paraules, les seves afirmacions i el seu tracte afable em va generar confiança des del primer dia.
Sovint parlem de la independència de la justícia com a tercer poder i massa sovint cerquem en els homes i dones que fan justícia l'anhelada objectivitat. Però poques vegades he vist la set i l’ànsia per ser objectiu, equànime, com amb en David Martínez Madero. Fou així, treballant, ho feia a consciència, durant hores i hores, com si l’esforç que li va suposar obtenir una llicenciatura i obrir-se camí en la carrera fiscal no s’acabés mai. Mai va tenir ni va donar la sensació de fer cim, ans al contrari sempre s’exigia molt d'ell mateix i aquesta exigència al treball i l’excel•lència competien amb l’anhel de justícia.
La seva capacitat de treball i valentia per assumir casos difícils i àdhuc perillosos competia amb la seva discreció. Mai vaig saber si era més pel seu tarannà o per la seguretat, no tant d'ell com dels seus. La seva valentia per encarar causes d'aquelles que molts defugen el van portar a viure durant molts anys amenaçat per la delinqüència d'alt standing, tant nacional com d’importació, aquells que no toleren un jutge o un fiscal amb les mans netes i lliures.
Els seu prestigi entre la judicatura era inversament proporcional a la seva austeritat i discreció. Tothom era conscient de la seva capacitat per analitzar i resoldre aquells expedients que alguns mediàtics eludien o que el poder volia deixar en un calaix. Però si en algun àmbit estava creant, obrint nous camins, era en tot allò que serveix per fer una administració més eficient, més transparent, en les bones pràctiques perquè les relacions entre allò públic i privat no es viciïn i acabin esdevenint el vedat o la finca privada d’una minoria. D’aquesta idea i fruit de la seva dilatada experiència fent front a la corrupció en va sortit l’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC). Malgrat la resistència d’alguns, que van ser fins al darrer dia contra l'OAC i contra el seu creador, al final se’n va sortir, i va aconseguir que Catalunya fos la primera nació d'Europa amb un organisme de lluita contra el frau, una experiència seguida i valorada internacionalment, com sempre amb més seguiment a fora que a casa. La seva tenacitat va vèncer els obstacles d’aquells que o no la volien o senzillament van voler deixar l’OAC sense cap marge de maniobra per fer-la inútil primer i acusar-la d’estèril i prescindible després. “Més burocràcia!” exclamaven alguns dels que ara ja es podran dedicar a l’hagiografia.
Ens ha deixat en el millor moment. La seva dona, l'Elisa, i la seva filla, la Clàudia, seran els que més el trobaran a faltar. Però els que volem un país més net, més transparent, un país i una societat sense privilegis ni corrupció, també el plorarem. I sobretot ens adonarem que en determinats moments de la història hi ha persones imprescindibles.
Adéu David, amic i còmplice d’una societat més justa i més lliure. Vas predicar amb l’exemple personal, a costa sovint de sacrificar la teva seguretat, és a dir la teva llibertat i la dels teus, per la justícia i la llibertat dels altres. El meu compromís és clar: vetllar i treballar perquè aquells que van voler apartar-te del terreny de joc no puguin esborrar la teva petja en les nostres institucions i que els camins de llibertat que vas obrir els puguin transitar la majoria d’homes i dones del nostre país.