Aquests dies de tanta convulsió al món àrab, i malgrat haver-se demostrat del tot equivocat promoure una política de relacions basades en establir relacions comercials al marge de les situacions sociopolítiques de les contraparts, la UE, impulsada pel Govern espanyol, seguéis insistint en la renovació de dos acords amb el Marroc, el de Pesca (que finalitza aquest mes de febrer) i l’Acord comercial relatius a productes agrícoles i de la pesca.

D’acord amb el Tractat de Lisboa els acords amb països tercers han de comptar amb l’aval del Parlament Europeu, o el que és el mateix, si el Parlament Europeu no autoritzem (no consentim) una proposta d’acord o de renovació, aquest no es pot fer.

La Comissió de Pesca m’ha nomenat ponent per a elaborar l’opinió que aquesta Comissió ha d’emetre al respecte de l’Acord Comercial, raó per la qual m’he reunit, tant a Brussel.les com a Catalunya, amb diversos representants dels sectors de productors agrícolas i pesquers, per conèixer el seu punt de vista. I la meva conclusió, ara com ara, és que no es donen les condicions per a renovar l’esmentat acord per, almenys, dos motius: el primer, l’acord no exclou el territori del Sàhara Occidental, i a dreta llei el Marroc no pot signar un acord que l’inclogui si la població administrada no hi està d’acord. A través dels representants legítims del Saharauis sabem que no hi estan però que gens, d’acord. El segon motiu és que l’acord suposa una competència deslleial per part de productes (per exemple el tomàquet) el·laborats i importats del Marroc, envers els que es produeixen a la UE, ja que, primer, no tenim garanties que aquests productes importats  es produeixin sota les mateixes condicions sòciolaborals i fitosanitàries que les que exigim al producte fet a Europa, i segon, malgrat existir un preu pactat, sovint els importats es distribueixen per sota d’aquest preu.

A tot plegat cal afegir el fet que cada cop són més les grans empreses europees (sobretot espanyoles) que desmantellen les seves estructures a la UE, deixant milers de persones a l'atur, i se'n van al Marroc per produir des d'allà i exportar després a la UE sense tenir en compte les condicions sòciolaborals i de producció ambiental que exigim a la UE.

Coincideixo amb les organitzacions sindicals agràries en què, no es tracta d’aplicar polítiques proteccionistes, sinó d’aplicar un intercanvi basat en la igual de drets, però també d’obligacions.

Això és el que, per exemple, vaig poder constatar novament ahir, després de reunir-me amb representants d’Unió de Pagesos.

En seguirem parlant.