La tertúlia de Catalunya Ràdio a l’hora d’en Manel Fuentes s’ha basat principalment en el clàssic Catalunya-Espanya un dia més, i és lògic que ho faci davant de l’acumulació d’agressions cap a la llengua i les institucions catalanes. No fóra cap novetat tret que la veu crítica d’Antoni Puigverd s’enlairava contra el procés de reforma de l’Estatut. Puigverd s’apunta a la tesi de Jordi Pujol segons la qual va ser un error reformar l’Estatut. Deia l’escriptor gironí que amb els temes més tècnics, “el problemes de debò”, n’hi hagués hagut prou: finançament i infraestructures. Sense la càrrega simbòlica de llengua, nació, etc., tot hagués estat més fàcil, i les institucions, els polítics i els opinadors espanyols no haurien tingut cap marge de maniobra. És molt respectable que hi hagi gent que ho vegi així, però no ho puc compartir, perquè precisament que Catalunya recapti, inspeccioni i gestioni els seus impostos, tenir el control dels aeroports o poder-nos finançar-nos l’eix del mediterrani nosaltres és el moll de l’os i es contraposa al conglomerat d’interessos que s’ha congriat a Madrid, i aquest no està per orgues, i com es demostra cada dia, implacablement, com acabem de veure amb la fi de la TV3 al País Valencià.

Aquesta música i aquesta lletra formen part d’una costum catalana molt nostrada, es tracta de no afrontar mai el conflicte i, en nom d’un fals pragmatisme que no duu enlloc, criticar a aquells que situen alternatives damunt del taulell. I són els mateixos que afirmaven amb rotunditat que la presència d’Esquerra al Govern tensava i crispava les relacions amb la resta de l’Estat. Deien amb la boca grossa que quan el seny de Convergència i Duran retornés al poder s’hauria acabat la tensió i el conflicte; on som, ara? Doncs on sempre. Presideix Artur Mas i hem pogut veure la caterva espanyola com va bramar davant la legítima exigència catalana de poder augmentar el llistó de deute. És un argument tan feble i alhora tan demagògic com aquell que va dir un dia, sembla que era al matí, Duran Lleida, quan va afirmar que quan Convergència i ell arribessin al poder s’acabaria la crisi.

Ens cal feina ben feta, sens dubte, però alhora cal no tenir complexos i actuar amb la normalitat que ho va fer Issona Passola en la producció de la pel·lícula Pa Negre. Si féssim cas a aquells que eviten el conflicte o volen ser més astuts, l’hagués fet en llengua castellana. Però no, va actuar amb normalitat i així de bé ha anat. Però hi ha moments que ni la feina ben feta, ni l’educació, poden amb la intolerància d’alguns contra tot allò que fa olor de català. És el cas de l’entrenador del Girona FC, Raül Agné, davant dels periodistes d’Osc que no li permetien parlar en català. Davant d’aquest fet, quina és l’actitud astuta? Passar-se al castellà? Demanar perdó i rectificar? No haver començat en català? Hi ha moments que per davant de l’astúcia hi ha la dignitat, i Agné va optar pel segon.

Diuen sovint que hi ha dues Espanyes, però també podem dir que hi ha dues Catalunyes, la dels que en nom de l’educació o l’astúcia assenyalen els vicis de la pròpia tribu, i la dels que tot el dia assenyalen Madrid. I no hi una cosa ni l’altra, es tracta d’anar pel món com a catalans, sense complexos, afirmant-nos, respectant els altres, però quan amb això no n’hi ha prou, cal alguna cosa més, la mateixa dignitat que tant Passola com Agné han demostrat. I no són precisament dues actituds contradictòries. Talment, doncs, tocava proposar una reforma de l’Estatut, i vist que la majoria de ciutadans i institucions espanyoles s’han comportat com alguns periodistes d’Osca, ara toca defensar sense complexos que ens cal un estat català independent. No sé si és una actitud astuta o no, però la veritat, crec sincerament que és la més digne.

Un altre dia parlarem d’aquells que afirmen, amb tota rotunditat, que el fracàs de l’Estatut va ser culpa d’Esquerra perquè no va donar-hi suport.