S'ha fet esperar però ja és públic i té data, La Vanguardia traurà una edició en català a principis de maig. Més enllà de l’impacte que representa per a la difusió de la llengua catalana, el pas endavant del Grupo Godó —emulant el que ja va fer fa anys el Grupo Zeta amb El Periodico— respon a causes que sobrepassen les estratègies de mercat.
La llengua catalana es consolidarà en la premsa escrita a Catalunya talment com ho ha fet a les ones radiofòniques. Una altra cosa és l’àmbit televisiu, en el qual després d’una breu hegemonia abans de la irrupció de les televisions privades, la digitalització encara ha incrementat la diferència entre el català i el castellà malgrat l’esforç de TVC i algunes televisions locals.

No tinc cap dubte que l’edició en català de La Vanguardia tindrà força èxit entre els lectors de sempre i de nous, cosa que comportarà un increment de nous lectors i consumidors de llengua catalana al costat de l’Avui i El Punt del Grup Hermes, que són els que han aguantat la torxa durant anys i panys, a més de l’esmentada edició d’El Periodico i el recentment aparegut Ara, sense oblidar-nos les edicions regionals tan importants com el Diari de Girona, el Segre o La Mañana i una premsa comarcal vital que ha estructurat el país informativament i en català.

Es consolida, doncs, un escenari potent per a la llengua catalana. La nova edició acostarà lectors de diferents generacions i sobretot capes benestants que tot i ser catalanoparlants consumien poc en català més enllà de la televisió pública catalana. També hi ha una lectura que no puc evitar de fer. La decisió de La Vanguardia és una victòria de país quan té també a veure amb una determinada burgesia que es va passar al castellà i que ha tornat a usar el català, més per necessitat que per estricta convicció.

Podem dir, doncs, que és una mala noticia per aquells enterradors de la llengua i la cultura catalana que des de fora, i massa sovint des de casa, fan del pessimisme la seva norma de conducta. Malgrat tot el fatalisme i l’adversitat, aquesta sí és ben real, la llengua se’n va sortint i espero que pas a pas, amb cops d'efecte com el que estem explicant, amb avenços com el d’internet o l’esforç amb la nova immigració puguem enterrar el pessimisme i desautoritzar els seus propagadors. Anar cantant les absoltes a la llengua, dia sí dia també, no és una actitud que ajudi gens ni mica. Si un diari amb la tradició històrica de La Vanguardia, 130 anys, decideix fer aquest pas per millorar la seva quota de mercat, senzillament vol dir que la nostra llengua té futur. No pot haver-hi cap altra explicació, només la mala fe d’aquells que, en nom del patriotisme, sembren i conreen permanentment la moral de la derrota i aspiren a soscavar-ho.
Però no cal oblidar una altra conseqüència d’aquesta decisió: la ratlla entre la premsa feta aquí i la que està a feta a Madrid, independentment dels seus continguts. La ratlla serà més profunda perquè tots els diaris fets a Barcelona tindran edició en català. No és un fet menor, perquè la distància entre la premsa feta a Madrid i la feta a Catalunya dibuixa escenaris mentals substancialment diferents, tot i que de vegades no tant com seria desitjable. Només cal agafar els suplements culturals d’El País, l’ABC o El Mundo per veure que la cultura catalana té una presència simbòlica, i tot allò fet en llengua catalana simplement no existeix. Per ells faran.

Però el pas d’El Grupo Godó té també lectures polítiques, si bé és veritat que s'han resistit a fer el pas uns quant anys, al final s’han decidit. I s’ha d’agrair, perquè és tot un missatge a la resta de l’estat i als poders de la capital del regne. En un moment en el qual disparar contra Catalunya no només surt gratis sinó que té recompensa, que el diari català de referència per a les elits de la metròpoli faci aquest pas és tot una declaració d’intencions. Declaració d’intencions que certifica que, fins i tot aquells que no són independentistes, o que fins i tot s'hi oposen ferotgement, acaben apostant per un marc de referència nacional català. Poder llegir en Francesc de Carreras en català serà tot un luxe, gairebé asiàtic. No ho creieu? Però per a mi serà més important que en Quim Monzó pugui fer els seus articles en llengua catalana. Monzó podrà estalviar-se discursos lacònics i dir, a la fi, que escriure en català li permet guanyar-se la vida més enllà dels seus drets d’autor.