Crec que era Tom Wolfe, a La Foguera de les vanitats, qui posava en boca del jutge la definició de decència: decència, deia, és allò que ens ensenyen les àvies. Vagi per endavant que no crec que el Secretari d’Estat d’Economia, José Mauel Campa, sigui un indecent. Però les seves declaracions demanant als ciutadans que gastin més és una exemple paradigmàtic del mal espanyol.

Diu Campa que l’excés d’estalvi és una amenaça al creixement perquè va en detriment del consum. Segons un estudi de la Fundación de Estudios Financieros, la ràtio d’estalvi familiar sobre el PIB ha arribat als 18% entre 2009/2010, una xifra considerable que indica un creixement de l’estalvi malgrat la dificultats de moltes famílies.

El Secretari d’Estat espanyol sosté que si l’estalvi es reduís dos punts, el creixement econòmic fora d'un punt. És lamenta Campa i sospira perquè la gent consumeixi més, només així quadraran els números.

Potser a Campa li convindria una reunió amb els col•lectius de persones que estan amenaçats de ser desnonats de casa seva perquè no poden fer front a una hipoteca que un dia van signar; o un diàleg amb els empresaris que han hagut de tancar perquè la caixa o el banc no els ha renovat la pòlissa de crèdit. La divisa del Secretari sembla ser “Gasteu, Gasteu, Maleïts!”. Quan els inspectors del Banc d'Espanya advertien l'anterior Governador, Jaime Caruana, dels perills de tant endeutament de les famílies, tots els poders de Madrid van mirar cap a una altra banda.

Ahir a Perpinyà dinant amb els companys d'Esquerra de Catalunya Nord va sortir, evidentment, la crisi. A l’Estat francès també hi ha crisi però l’atur està en percentatges ridículs comparat amb el sud. Allí ni depenien de la construcció ni el sector immobiliari, ni la demanda interna era la panacea que estirava l’economia. A França, paraules com indústria, alimentació, exportació, innovació, patents o productivitat són paraules que esdevenen l’alternativa a la dependència del consum intern. El President d’Esquerra de Catalunya Nord, en Joan Ridaura, deia que va al•lucinar el dia que un amic de Girona, en plena eufòria econòmica a l'altra banda de l'Albera, va agafar un avió per fer un cafè a Roma i tornar el mateix dia. Els catalans del nord, deia, restaven atònits en veure l’alegria amb la que la gent del sud gastava.

Al final la festa s’ha acabat i ara s'imposa revisar a fons les polítiques i les actituds, moltes famílies, empreses i algunes administracions ho estan fent. Però, pel que sembla, a Madrid segueixen perseverant amb la incentivació de la demanada interna en lloc d'invertir en recerca i innovació, facilitar crèdit als emprenedors i eliminar la burocràcia.

Espanya segueix actuant com si els fons europeus no s’acabessin mai i pensant que les empreses podran sobreviure sense crèdit. Dit d’una altra manera: no tenen remei. A la capital del regne manen els de sempre i l’especulació a curt termini passa per davant de la inversió a mig i llarg termini.

Un govern responsable hauria d'invertir en Educació i R+D, com ha fet el català a diferència de l'espanyol, i alhora enviar un missatge als ciutadans amb idees com estalvi, treball productivitat innovació, exportació i consum responsable. La pregunta és qui treu més marge de benefici d'un consum desbocat. Doncs la banca, gran distribució i malauradament moltes importacions. La gent ha de viure i les empreses també han de vendre. Però la festa espanyola ja fa anys que dura i es resisteixen irresponsablement a acceptar la realitat. Podríem dir que per allargar la festa uns quants mesos més voldrien que venguéssim la casa i anéssim a lloguer. Tal vegada en l'atàvica cultura de la noblesa castellana, la del rancio abolengo, això té una lògica. Però a Catalunya no; i no pas perquè siguem millors sinó perquè no tenir estat propi ens ha fet pensar d'una altra manera.

La mentalitat espanyola forjada durant els anys amb l'ús i abús de l'administració del poder pensa que l'estat ja ho pagarà. Nosaltres no. A l'hora de pagar, l'Estat espanyol som nosaltres, els que vivim als Països Catalans.

Parafrasejant al jutge de Tom Wolfe, l’àvia ens va ensenyar a estalviar, a procurar no endeutar-nos i sobretot a no malbaratar. Doncs això, els espanyols no escolten a les seves àvies. O potser tocaria matisar i dir que deuen ser àvies catalanes.