El Consell de Ministres de l’Interior de la UE es va reunir ahir, a Luxemburg, amb un dels temes més complexos dels darrers anys sobre la taula: la gestió dels creixents fluxes migratoris provinents del Nord d’Africa, i especialment de Líbia.

Després de llegir les conclusions em satisfà veure com, entre d’altres propostes, alguns dels Estats membre es van oferir er a rebre contingents de refugiats. Ja era hora!

Tanmateix, el problema és molt més gran que això. Segons l’ACNUR, hi ha més de 8.000 persones refugiades a Líbia, i 3000 que sol·liciten asil. Totes aquestes persones reclamen protecció.

Seria del tot irresponsable per part de la UE desentedre’s de la situació fent-ne exclusivament responsables els països veïns a Líbia. Donat les operacions militars a Libi han estat principalment motivades pel deure de protegir (Responsibility to Protect), és imperatiu que els Estats membre n’assumeixin el corolari, és a dir, l’acollida d’aquella gent que en fuig.

Per altra banda, lamento un cop més (l’enèssim) que els Estats membres només es posin d’acord en una resposta comuna: l’enfortiment de l’Agencia de Frontex.

Com podem demanar que l’Agencia emprengui les negociacions d’un acord amb les autoritats egípcies, líbies o tunisianes, quan aquestes es troben en aquests moments en plena transició democràtica? Quin sentit té suggerir el desplaçament d’una nova operació de l’Agencia Frontex a Malta quan aquesta no té cap competència a l’hora d’identificar demandants d’asil (això correspon als Estats)?

Un cop més lamento el joc de pìng-pong entre determinats Estats membre, que no només trobo inacceptable tenint en compte la situació extremadament preocupant de les persones migrants, sinó que, a més, considero que les amenaces que alguns fan apel·lant a la reintroducció de controls a les fronteres internes suposa un atemptat a les ambicions del projecte europeu i a la solidaritat que se li associa.

En canvi, seria molt més pertinent la concessió de permisos d’estada i de treball temporals, així com l’aplicació rigorosa del dret al reagrupament familiar, sobretot dels tunisians. Això, a més de molt més humanitari, suposaria un senyal més fort en favor les legítmes aspiracions de llibertat que flueixen per aquella zona.