Sóc conscient que el títol de la blocada indueix a un tòpic que deixa escàs espai als matisos quan un bloc sempre hauria de permetre, a diferència d'un lema o d'una consigna, una explicació solvent i raonada. Això és precisament el que em proposo.

El desmantellament de l'estat del Benestar

Dues postures enfrontades polaritzen el debat sobre les conseqüències de la crisi, i ja se sap que les dicotomies tendeixen a la simplificació o, millor dir, al simplisme. Per una banda, els que dalt de la muntanya clamen per no tocar res de les darreres conquestes socials, com la llei de l'autonomia personal o l'escolarització de 0 a 3 anys, aliens a la conjuntura econòmica i desvinculant-ho de l'economia productiva i el suport als autèntics creadors de riquesa. I per una altra, aquells que ens volen fer creure que a Catalunya no es pot pagar un estat del benestar, incipient, i que hauríem de retornar, obligatòriament, a esquemes dels anys seixanta feliçment superats.

'Bonisme' versus maldat

La simple contraposició dels dos pols porta a debats absolutament estèrils com els de desqualificar com a 'bonistes' aquells que creuen que la cohesió social és un bé al que no podem renunciar. I la denúncia de malvats o darwinistes a tots aquells que qüestionen la sostenibilitat del sistema i els retalls o reformes que cal adoptar per tal de garantir pels propers anys l'educació, la salut, els serveis socials i, a nivell d'estat, les pensions.

La complexitat de la centralitat

Ull! Diré centralitat, no centrisme. La centralitat avui vol dir defensar el binomi cohesió social / creació d'ocupació, que necessàriament han de ser compatibles. Perquè la centralitat de l'esquerra implica fer possible la idea que la millor política social és la plena ocupació. Fer compatible aquests dos conceptes implica prendre decisions que no sempre són fàcils, ni senzilles d'explicar. Cal redimensionar el sector públic i les polítiques públiques explicant i fixant les prioritats. Formar part de la centralitat demana sacrificis. L'eliminació de l'Impost de Successions per a un 6% de la població, els que tenen rendes més altes, no va en aquesta línia, i dibuixa nítidament un plantejament perniciós: mentre a una majoria se li demana que s'ajusti el cinturó, a una minoria que viu amb més comoditat se la mima. Ja sé que allò que s'ingressa amb el 6% dels que havien de seguir pagant no resol el problema. Però és un missatge que no ajuda a la socialització dels problemes i que té una càrrega ideològica enorme.

Successions, exemple del diàleg de sords dels extrems

El diàleg de sords és constant. Els uns dient que les grans fortunes fugen per no pagar  Successions, que és tan fals com veritat és que ja fa molts anys que les grans fortunes són a Navarra. I sords també són aquells que no volen assumir el caràcter confiscatori que havia pres aquest Impost i que tornarien a instaurar-lo de bell nou, també per a les classes treballadores i les classes mitjanes, que eren les grans damnificades.

Ni el 'bonisme' ni els neocons afronten bona part del problema

Molts dels que creuen que el Govern disposa d'una Cornucòpia per fabricar diners, passen de puntetes davant d'un dèficit fiscal que pateix Catalunya amb greus conseqüències per a la seva gent. El problema i la seva solució no rauen únicament, ni de bon tros, a la plaça Sant Jaume. I, per una altra banda, la demagògia però alhora la perillositat de voler reduir la política a biologia: qui s'ho pugui pagar que s'ho pagui, i qui no, doncs a viure de l'aire. El cas de la dreta espanyola a Catalunya encara és més freak: volen abaixar impostos i, a més, mantenir tots els serveis, deia la cap dels populars a Catalunya, mentre advertia “no donarem suport al Govern si retalla Salut!”.

Ni Thatcher ni Perón

Baixar de la muntanya i treballar tocant de peus a terra implica assumir la complexitat, no pas hipotecar els propers anys. Però alhora aquesta actitud ha de ser necessàriament compatible amb no cedir davant els dictats de Madrid i del capital especulatiu. Només en sortirem en clau catalana si deixem de banda els discursos tòxics 'peronistes' “de gratis tot i ja ho pagarem”, ni el de voler emular la Margareth Thatcher desmantellant l'estat del benestar i les conquestes socials.

I malgrat tot, Catalunya pot

És evident que “el tenim dret a tot” no ens porta enlloc, perquè al final les coses tenen un cost i s'han de pagar. Però també és evident que Catalunya pot fer front a la crisi per sí sola si disposa dels instruments necessaris. Per això ni la dreta catalana ni l'esquerra sucursalista no poden amagar el cap sota l'ala, sinó que han d'assumir que Catalunya ha de fer els deures, certament, amb responsabilitat. Però –avís per a navegants– de poc servirà si Madrid continua igual: perjudicant l'economia catalana i beneficiant aquells que fan de l'especulació i el subsidi la seva cultura política de referència. Per tot això, davant les retallades hem de contraposar el Concert, i davant la privatització, reivindicar la cohesió social. Podem sortir de la crisi, podem generar treball i repartir riquesa. Catalunya pot. Només ens cal realisme, previsió i perspectiva.